64 dies

Falten 64 dies per deixar enrere el 2024. Així. En un pim-pam. Fa dos dies encara érem de vacances, aquesta setmana menjarem panellets i l’altra ja serà Nadal. Sac i peres, que diu ma mare. I mira, tal dia farà un any que donàvem per fet que a hores d’ara ja parlaríem anglès i tornaríem a lluir abdominals, després de gairebé dotze mesos de gimnàs. La majoria no. No ens enganyem. De la llista de propòsits n’hem guixat un o dos i para de comptar, sempre que no siguem massa exigents amb nosaltres mateixos i ens autoconvalidem anar quatre dies per setmana al gimnàs amb un passeig aïllat i escadusser per les Pardines. Tan s’hi val. La qüestió és que d’aquí a no res podrem tornar a fer la llista amb nous -i renovats- propòsits per al 2025. Tot i que l’any vinent ho farem bé, i per variar no demanarem per sobre de les nostres possibilitats. Potser és que no demanem bé. Hauríem de ser capaços de veure que -encara que vulguem- no anirem cada dia al gimnàs, que encara que hi anem res no ens tornarà el cos de fa vint anys, que ens falten ganes i temps per aprendre un nou idioma cada dos anys, que menjar saludable costa més que menjar malament, que no sempre volem ni podem dormir les hores que toquen i que la feina sol venir a espentes i redolons. Potser hauríem de fer un exercici de realisme i prometre’ns que l’any vinent no ens maltractarem més del que sigui estrictament necessari, que tindrem cura dels altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres i que llegirem una mica més i pairem una mica millor. I amb això, ja faríem el fet. Ens queden 64 dies per intentar-ho.