Creat:

Actualitzat:

A priori, dir que les xarxes socials no reflecteixen la realitat del món és una evidència com dir que dos més dos fan quatre. I malgrat que tots en som més o menys conscients, acabem pensant que moltes de les coses que apareixen a la pantalla del nostre telèfon són la realitat. Imatges de llocs paradisíacs que quan hi vas t’adones que estan més que massificats. Notícies que quan les comproves resulta que no són més que fake news. Debats encesos que ens mostren un món gairebé bipolar i quan surts al carrer veus que, en el fons, allò no preocupa a ningú. I el problema de tot això és que nosaltres pensem que com a persones conscients que som, tenim la capacitat de jutjar entre la realitat i la realitat inventada de les xarxes, quan en la majoria de casos som víctimes del forat negre que és el nostre telèfon i d’un algoritme que sovint és qui governa el destí de les nostres opinions. I quan t’ho planteges, et preguntes fins a quin punt allò que penses o creus ho has pensat per tu mateix o t’han portat a pensar d’aquella manera. Veus un vídeo sobre inseguretat ciutadana (un robatori, una baralla). El mires més per la curiositat que per l’interès en la qüestió i, de cop, per art d’algoritme, et comencen a sortir vídeos similars i, segons es diu, pròxims al teu àmbit geogràfic. Al final, acabes concloent que el món que t’envolta és més insegur del que potser realment és, i sense que tu realment t’hagis interessat per aquella qüestió ni hagis fet la cerca necessària per arribar a aquella conclusió. I és aleshores que t’acabes preguntant si realment som amos d’allò que pensem o si és una idea que ens han inculcat amb fins concrets.

tracking