Accelerant

La tragèdia és la que és i, malgrat alguns aprofitats, mal nascuts i cínics, la volen disfressar, la seva magnitud, cada dia que ha passat fins ara, els ha deixat despullats davant la gent. “Construïm al voltant del riu, que recupera el que és seu”. Les paraules d’Ernest Bladé, enginyer hidràulic, són un resum curt i cru de la catàstrofe que viu el País Valencià des de dimarts passat i que, desgraciadament, reflecteix el nostre món. El malson està lluny d’acabar-se al llevant espanyol, com a tants altres indrets del planeta. Sabut és que la distància actua com a element distorsionador de la percepció de les catàstrofes i la seva magnitud. Quan escric, les víctimes mortals no han superat els dos centenars i es parla de més de mil nou-cents desapareguts. Ni les riuades del Vallès Occidental del 1962, ni les inundacions de 1982 a Andorra, ni van servir d’avís, ni van impulsar un canvi de paradigma. Ampliant el focus i en termes generals, és evident que el creixement de la construcció o la disminució de l’espai natural -quan no la seva desaparició-, cosa que és el mateix, continua endavant inexorablement. Ens creiem tan collonuts que hem reduït el planeta a la microscòpica escala de vida de la nostra existència, mentre que els cicles de la natura es mesuren en milers o milions d’anys. Hem crescut exponencialment, per sobre de les nostres possibilitats i més enllà. I la natura ens recorda que som molt més vulnerables del que ens volem creure. Cert, les inundacions, els incendis, etc. sempre han existit. Ai las, la nostra il·limitada estupidesa és el millor accelerant del canvi climàtic.