La gent de la terreta

Gent que ajuda gent. És la cara dolça d’uns dies marcats per la tragèdia i el despropòsit que viuen aquests dies a la Comunitat Valenciana. Persones que surten al carrer, que arrepleguen el que tenen a l’abast per anar a donar un cop de mà. Encara que sigui una engruna davant una devastació que es quantificarà per milions un cop s’hagin desbrossat els carrers. Responsabilitats que caldrà depurar, ferides que caldrà sanar. Pèrdues irreparables. Dolor al qual caldrà afegir la ràbia de saber que moltes d’aquestes morts s’haurien pogut evitar. Enmig de la impotència i la indignació, despunta aquest sentiment que ens agermana com a col·lectiu: la solidaritat. Entre els veïns, entre desconeguts. Sumar, aportar el que sigui, fer allò que cadascú pot fer: trucades, un petit donatiu, unes hores de feina, escombrar fang i runa per mirar de reprendre una normalitat que trigarà dies i setmanes a fer-se tangible. Veient les imatges, no puc evitar recordar els aiguats del 82 a Andorra. I en com la solidaritat es desperta quan t’adones que som un col·lectiu que necessita a tots i cadascun dels seus membres. Les mateixes cares esgotades, el fang, la brossa, les morts d’amics i coneguts que et colpegen, l’esgotament, la incertesa. La nostra és una societat individualista que tendeix a amagar el cap davant el dolor dels altres. Afortunadament, en els pitjors moments, quan sembla que estàs sol enmig del caos i res no funciona com caldria, la gent de la terreta ens demostra, un cop més, que és el poble qui salva el poble i que fins i tot en la nit més negra sempre ens queda una espurna de llum.