“Ave Triumpf”

Aquesta setmana hem assistit a una tragicomèdia política retransmesa urbi et orbi. Aquest cop, sense ombra de dubte, Donald Trump ha guanyat la carrera electoral a la Casa Blanca. Ja és, per segona vegada, president dels Estats Units d’Amèrica, república federal i constitucional formada per cinquanta estats i un districte federal. Més enllà de la simpatia, afecció, rebuig o fàstic que la seva figura genera entre tots nosaltres, mortals dels afores de l’imperi, la seva victòria –com aquell miserable dit mourinhà– assenyala el camí cap al qual deriva inexorablement el sistema democràtic. No importa que sigui el primer president que accedeix al càrrec amb condemnes i judicis pendents contra ell. No és rellevant que la rancúnia, la mentida, l’odi i l’insult hagin estat eines cabdals de la seva campanya. Dit al revés i perquè no hi hagi lloc a malinterpretar aquests mots: Són del tot rellevants perquè aquesta manera de fer política amb aquests elements com a eines ha arribat per quedar-se. Ja són el model a seguir de tot l’espectre polític de dreta i ultradreta liberal europea i de més enllà. Tots, sense escrúpols de cap mena, els estan implementant i expandint en connivència amb lobbies internacionals de comunicació. El triomf de Trump confirma que les societats que ens denominem democràtiques –amb tots els dubtes que hi puguem trobar– estem malaltes. A força de no tenir-ne cura, hem deixat que els fonaments es debilitessin. En mans del sistema que mou el món, la democràcia és una molèstia. Com el canvi climàtic o com els drets humans a un habitatge digne, a una feina, a l’educació, etc. Ave Triumpf...