Colors i persones

Hi ha qui creu que el nom fa la cosa, i que l’adscripció a una tendència política atorga la superioritat moral. Ho veiem sovint quan algú es posa al capdavant d’un moviment polític que teòricament defensa totes les virtuts de l’ètica i la bona moralitat: tots els que no en formen part acaben sent els dolents, aquells que no permeten que la societat avanci, que defensen fórmules antigues perquè els beneficien només a ells i als seus privilegis de classe. Però entre els guardians de la raó absoluta s’amaguen igualment totes les baixeses de la humanitat. N’hem tingut un exemple molt evident amb el cas recent d’Íñigo Errejón a Espanya. Errejón i bona part dels sectors vinculats originalment a Podemos no s’han cansat d’afirmar durant anys que ells eren els portadors de la Bona Nova a la societat europea, que si et sumaves al seu moviment canviaries el món cap a millor, perquè els seus postulats eren i són “els bons”. Ai las!, si n’hem de veure i sentir, de coses. Resulta que aquells que deien ser els justos i els que lluitaven contra el mal són l’encarnació del mateix mal que prometien erradicar. I hom s’adona aleshores que els -ismes, per si sols, no canvien les coses, que treballar per al bé comú no és quelcom tant de postulats, de grans eslògans o de colors polítics, i sí sobretot és cosa de persones, i que en qualsevol moviment hi ha bona i mala gent. No caiguem en el reduccionisme de dir que una persona, per ser militant de tal partit polític, és bona, i els que no són d’aquell mateix color són els dolents de la pel·lícula, facin el que facin i diguin el que diguin. A la vida no tot són blancs o negres, hi ha milers de matisos de gris.