Murs

He tingut la fortuna de tornar a Berlín. Hi ha ciutats, més ciutats i, després, Berlín. És una opinió del tot subjectiva que no obeeix cap mena de precepte canònic, basada únicament en vivències personals. La capital de la República Federal Alemanya és un món a part i no solament per haver estat partida per la meitat durant els anys de la guerra freda. És indubtable que el bon rotllo que es va generar entre “aliats”, els que van derrotar el nazisme, ha deixat empremta –mur i checkpoints a banda–. Això, els nouvinguts, els retornats, el que ensenya amb orgull i tot allò que, amagat fins fa pocs anys, ha anat mostrant, li confereixen la seva personalitat. En aquesta darrera estada he fet una cosa que fins a les acaballes dels 90 del segle passat no es podia fer –almenys en el seu format actual–: descobrir la vida subterrània de la ciutat. Concretament, la vida dels berlinesos durant la Segona Guerra Mundial (i després). La visita a un refugi ubicat en una parada de metro (U-Bhf Gesundbrunnen), que ofereix l’associació Berliner Unterwelten e.V., és una experiència absolutament recomanable. No entraré en detalls –que el Sr. Google ofereix amb profusió–. El que no hi surt és la bonhomia de la persona que ens guiava pel laberint d’escales i sales que formaven el refugi i que en tot moment sabia transmetre tot l’horror que representava la instal·lació, sense caure en tòpics ni llenguatge inapropiat. Potser per això quan va dir que els qui no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la, els murs de formigó que ens protegien (pretesament) es van esvair.