Com un xotis

Aquest mes de novembre hem pogut assistir a dues interessantíssimes conferències al Consell General. La primera, de l’historiador Carles Gascón, amb motiu de la presentació del Premi Principat d’Andorra d’investigació històrica per la seva obra De la vall al Principat: l’evolució institucional d’Andorra fins a la separació de la monarquia espanyola (segles IX-XVII). La segona, dimarts passat, amb la doctora en Geografia Maria Jesús Lluelles, que sota el títol “Els segles XX-XXI. Un viatge per la història recent d’Andorra”, proposava conèixer d’on venim per poder entendre on som. Més enllà de l’interès indiscutible de les dues ponències, no em puc treure del cap com seguim ballant en la mateixa rajola des de fa segles. Gascón explicava com –en la primera Andorra– els andorrans van saber aprofitar les caramboles del destí per arribar on som avui. Amb la boca petita, fent via i sense aixecar gaire la veu, però al mateix temps amb tossuderia i les idees clares. Sense dir mai que no, però amb la mirada posada més enllà del sí. Per més que el món sigui avui un lloc on la invisibilitat –tan preuada aleshores– no és una opció, ens continuen amoïnant les mateixes coses que aleshores: la fiscalitat i la relació amb els veïns. Les coses no han canviat gaire. Ja als anys 60 es plantejava la necessitat de diversificar l’economia. I aquí seguim, desitjant que les coses canviïn sense deixar de fer el que hem fet fins ara. Lluelles diu que no hem de caure en el simplisme excessiu o el populisme bonista per fer front als problemes actuals, però miro les xarxes i em persigno.