La longevitat dels padrins

La nostra societat no està preparada per a la longevitat dels padrins. I no parlo d’Andorra, o no tan sols d’Andorra; és una qüestió global d’un món occidental en el qual la generació més gran té una esperança de vida molt més alta que temps enrere. Quan jo era petit, una persona que es jubilava ja aparentava una edat provecta, i no parlem ja d’algú de setanta o setanta llargs. Res a veure amb avui, que amb seixanta o seixanta-cinc anys hi ha molta gent amb una aparença i una salut envejable, i que té per davant ben bé vint-i-cinc o trenta anys ben bons. I això és quelcom fantàstic, primer perquè tenim la sort de poder gaudir dels nostres pares i avis més temps que les generacions precedents, i també perquè podem comptar amb la veu de la seva experiència per encarar els problemes amb els quals ens trobem a la nostra vida. Quan dic que no estem preparats per a la longevitat dels padrins ho dic des del punt de vista assistencial, perquè viure més anys sovint vol dir també necessitat d’ajuda durant més temps, una ajuda que cada vegada és més intensa i necessària. Però de la mateixa manera que tenim permisos per tenir cura d’un fill nounat, en cap moment es preveu una cosa com ara un permís per necessitats sobrevingudes del padrí de la casa, com ara una hospitalització. I qui diu això, diu una assistència (a casa o en residències) assumible per a totes les famílies que garanteixi les cures i l’ajuda a la qual tothom té dret. I tot això no s’aconsegueix si no es pensa el nostre model de vida en societat tenint en compte la longevitat i les necessitats d’aquells que han construït el món de què avui en dia gaudim.