Invisibles

De vegades em ve molt de gust desaparèixer. Deixar de veure gent per tot arreu. De trobar-me amics, coneguts i saludats en els llocs més insospitats. Res anormal ni res de greu. Fatiga social, en diuen. S’hi conviu. Com es conviu amb la miopia o l’alçada. I malgrat que -de tant en tant- m’agradaria molt fer-me del tot invisible i poder fer la meva sense mirades alienes, assumeixo que les persones, pel fet de ser humanes i animals relacionals, estem abocades no només a relacionar-nos entre nosaltres sinó a fer-ne una eina de creixement- i de supervivència-. Som humans en tant que formem part d’un col·lectiu, d’una tribu. Ens agrupem per afinitats, compartim experiències, ens acompanyem a través dels ritus en els moments importants de la nostra vida, com els funerals i els naixements. Ens acomboiem, buscant el recer en la pell de l’altre. És natural. Per això les persones solitàries – o obertament orques- són vistes amb una certa desconfiança. I per això, entre l’instint de supervivència i l’educació imposada a casa ens acostumem a saludar els coneguts, a interessar-nos pels veïns i a acompanyar els amics quan toca. A algunes persones els resulta natural, altres n’hem après, millor o pitjor. El mateix passa amb els països. Que necessiten fer peu. Saber qui són els veïns, saber si poden comptar amb ells quan cal. Saber qui està del seu costat, qui suma i qui resta. Perquè el relacional també forma part de l’ADN de la supervivència política. I no, no podem viure sols. I menys quan som tan petits. Encara que de vegades ens agradaria poder fer veure que podem seguir sent invisibles.