Inclusiu

És una paraula de moda imponent que pretén afavorir les classes més desprotegides, i alhora també les minories o grups que es considerarien abandonats i deixats de la mà de Déu. Dit així, sona bé i queda millor, sent difícil, a la pràctica, d’oposar-s’hi o bé ser-hi reticent o indiferent. Tot rutlla però, de forma fluida i natural, amb l’excusa d’una aplicació bonista de les teories i arguments del políticament correcte més emmarcat de la filosofia woke. L’adjectiu títol d’aquest escrit s’adhereix, doncs, a un conjunt de regulacions arbitràries, generalment promocionades pels governs i els seus xiringuitos oficials, i que comporten canvis d’hàbits sorprenents i absurds. Per exemple, alguns gurus intenten ara recrear i reconstruir el vocabulari clàssic tradicional, après i treballat al llarg dels anys, admès i ben integrat en l’imaginari col·lectiu, en un llenguatge anomenat inclusiu, per remarcar la força de la igualtat entre sexes, per si aquesta no era prou reconeguda. No obstant això, aquests revisionistes del llenguatge, que de moment només imparteixen conferències de la seva inventada semàntica a públic adult, ja pensen a aterrar a les escoles primàries per aplicar-hi un adoctrinament generalitzat en tota regla. Llegeixo que al Regne Unit, tradicionalment terra d’acolliment, de mestissatge i de multiculturalisme, ara que ens retrobem a la posobra de les festes nadalenques, els cristians autòctons hauran de cuidar filant prim el seu llenguatge, ser inclusius, per no pertorbar i així ofendre els nouvinguts, amb cultes diferents de les nostres tradicions.