Miratge

El 60% dels vienesos viuen de lloguer. Sí, ho ha llegit bé. A la caríssima Viena, capital d’Àustria, al cor d’Europa, més de la meitat dels seus habitants viuen de lloguer. Un lloguer que, malgrat l’alt nivell de vida del país, poden pagar. De fet, només hi dediquen el 20% del salari. Un miracle que, en els temps que corren, només és possible perquè la majoria de les propietats –oh, sorpresa– estan en mans estatals. A diferència de moltes altres ciutats, als anys noranta del segle passat les autoritats de Viena les autoritats no es van vendre el parc d’habitatges municipals. Ves per on, resulta que històricament s’han cregut allò que l’habitatge és un dret bàsic, no una mercaderia. No és fruit d’un brot d’electoralisme transitori; quina bogeria, no? L’austríaca no és una societat que es pugui titllar de progressista, en el sentit que es dona al mot en els nostres dies. No van amb el bonisme esquerranós als llavis, ni de comunistes radicals, ni molt menys de feminazis, alternatius o antisistema; que, per cert, són termes que la gent de bé –els que s’atorguen la categoria de guardians de les essències tradicionals– etziba a manera de salutació, al primer comentari que deixen anar, majoritàriament des de l’anonimat, és clar! El miracle, malauradament, té els dies comptats. Ni com a excepció que confirma la regla el sistema permetrà que els lloguers assequibles de Viena sobrevisquin a la seva doctrina. La veritat monetitzadora aconseguirà –en això estan– que d’aquí a pocs anys siguin el record d’un malson que mai hauria d’haver succeït. Un miratge, però quin miratge!