Muts i a la gàbia

Cada cop són més habituals els debats polaritzats i les opinions arrauxades –més o menys fonamentades–, com també ho són les fal·làcies que es fan servir per desacreditar totes aquelles persones que no combreguen amb nosaltres. I dic bé: desacreditar persones en comptes d’oferir arguments alternatius, complementaris o aclaridors. Fal·làcia ad hominem, ad populum, ad baculum, ad ignorantiam... La llista és llarga. La primera víctima és la veritat. La segona, el diàleg. Perquè quan més encès és un debat, com més bel·ligerants les opinions i més ignorants els seus defensors –o detractors–, més difícil és poder arribar al moll de l’os o enriquir la conversa. Després s’estranyen. Que la gent fugi d’X buscant recer sota un nou cel blau; que hi hagi ben poques persones que es manifestin públicament a favor de l’acord d’associació, que encara quedin “feministes”, així, entre cometes. El que no queden són ganes de discutir. D’anar desmentint, estirabot a estirabot, d’haver d’apujar el to de veu, perquè sembla que qui més crida més raó té. Després de lluitar per poder donar visibilitat a totes les opinions, després de reconèixer i assumir la legitimitat de tots els punts de vista, hem arribat al cap del carrer. Perquè totes són legítimes, però no totes són vàlides. Perquè hi ha coses que són com són, i les podem voler canviar i les podem explicar de moltes maneres, però són així. I confondre la persona amb l’argument, la tendència amb la veritat i el que a mi em sembla que hauria de ser amb el que és no és garantia de res, més que de soroll. Un soroll que cansa i ens perjudica a tots.