El tren i la rotonda

Veient les últimes notícies, sembla que això del tren fins a Andorra ja ho tinguem encarrilat, i mai millor dit. I tot gràcies al fet que el Parlament català ha aprovat impulsar la connexió amb tren fins al Principat. Ai las, si n’hem de sentir, de coses del Parlament. Per desgràcia moltes acaben en paper mullat, i de moment aquesta em sembla que va pel mateix camí. Si em permeten fer una parada en el camí, els recordaré que fa més de deu anys que al trencall de Montferrer en plena N-260 s’ha promès de fer-hi una rotonda. Maleïda hemeroteca, que ens fa recordar que fa més d’una dècada els veïns es manifestaven per demanar-la, i encara esperen amb promesa, rere promesa, rere promesa. Després hom es pregunta sobre el perquè de la desafecció política! I quant va costar, en anys, de tenir un túnel a Tresponts? Aquells rocs no van matar ningú de miracle, i encara i així feines a rascar els milions que feien falta per un túnel d’escassos centenars de metres. Però sembla que el Parlament català ha trobat una milionada en algun racó per dur-nos el tren fins aquí, construint una infraestructura que demana uns quants túnels com el de Tresponts només per començar. I tot per la nostra cara bonica, mentre infraestructures de les quals depenen milions de persones es deixaran de banda, és clar. Penso en el corredor Mediterrani o les rodalies barcelonines. Sí, tots tenim el mateix dret a un transport públic, però els calés van on han anat tota la vida. Diguin-me pessimista, però del tren se’n parla des del XIX, i encara som aquí. De moment, ens haurem de conformar de volar, i és que de casa a Madrid resulta que trigo el mateix que fins a Barcelona en cotxe.