La samarreta

Ara fa uns dies vaig assistir a un seminari sobre cosmètica natural. Jo que em pensava que amb una bona higiene i protector solar ja tenia mig camí fet i resulta que no. Que ens estem intoxicant. Parabens, silicones, ftalats, fragàncies sintètiques i una llista llarga de noms enrevessats s’amaguen rere formulacions testades amb animals, proves de laboratori i receptes amb patent. Però no n’hi ha prou amb eliminar-los. Els hem de substituir per productes que no interfereixin amb el nostre sistema hormonal, que no alterin el pH de la nostra pell i que no contaminin ni el medi ni la consciència. Perquè òbviament allò de rentar-se la cara amb sabó i prou és gairebé un anatema. I arribades a certa edat, quan el col·lagen es va desintegrant d’un dia a l’altre, seria gairebé temerari. Allò de Perelman desxifrant la conjectura de Poincaré és un joc de nens comparat amb la precisió que requereix la cura d’higiene facial coreana d’onze passes o l’ordre correcte de la tríada de l’eterna joventut: Vitamina C- Retinol- Pèptids. Quins es poden barrejar? Quins no? En quin ordre? I mentrestant, ens mantenim ocupades prenent prou el sol per retenir l’escassa vitamina D –però no massa, no fos cas que ens cremem–. Tot torna. I les modes són cícliques. I quan més sabem de les coses més difícils acaben sent. Quan hauria de ser just el contrari. En menys de tres anys buidarem els prestatges per quedar-nos amb una pastilla de sabó –si pot ser de llet de somera, millor– i rescatarem la crema del pot blau en llauna. La vida és bonica, però complicada. Ho deia una samarreta. L’últim reducte de la filosofia.