Una més

Sí, és una més, però no per això menys important. Quan el cabàs es va omplint tendim a donar menys importància a les darreres que arriben que no pas a la que va començar a marcar el camí. Fixem-nos, en són quatre ja de manifestacions immaterials andorranes reconegudes per la Unesco: el 2015 les falles, el 2022 l’ossa, el 2023 la transhumància i el 2024 la pedra seca. És cert que totes elles candidatures multinacionals i les dues darreres ampliacions d’anteriors inclusions conjuntament amb d’altres països. Tinc el goig de poder dir que en tres en soc actor: rodo falles, faig l’ossa i remunto parets de feixa, encara que aquesta darrera activitat no sigui tan sovintejada com m’agradaria. La culpa és del Roger, que m’avisa massa just de temps. Amb la transhumància no n’he tingut l’oportunitat, però tot i l’atractiu que em suposa no crec que ja hi arribi a temps. L’interès per la tècnica de la pedra seca em va sorgir a partir del primer dels cursets que es va fer l’any 2019. En aquell moment la formació va estar impulsada per Cal Pal de la Cortinada sota la direcció de Xavier Llovera i hi col·laborava el departament de Patrimoni Cultural d’Andorra. Ja aleshores vaig escriure que l’interès per aquesta tècnica ancestral em venia no tan sols pel que representa, pel seu valor històric i identitari, per la seva durabilitat, la seva adaptació i integració a la terra, sinó que el fet de regirar rocs –quina gran combinació de verb més substantiu, manllevada al Gerard– em creava una atracció impossible de definir, com si de les pedres irradiés un magnetisme captivador. Proveu-ho.