L’Andorra d’abans

La memòria selectiva -com la presbícia- són les crosses que la vida ens dona a mesura que ens fem grans per poder gestionar el que ha de venir amb una certa dignitat. Arrugues que no veus, esdeveniments que ja no recordes. I així, en el nostre imaginari, la cara -la nostra i la dels altres- continua com fa vint anys, i els nostres records s’atrinxeren, traïdors, en una realitat confusa i precipitada que costa de seguir i que necessita -com Arquimedes- un punt de suport sobre el qual construir el dia a dia. La problemàtica de l’habitatge no és nova. No fa tants anys que comprar un pis- amb una hipoteca que es fixava en francs suïssos- era gairebé una quimera per a una família treballadora. I encara recordo quan els càmpings tenien inquilins i roba estesa tot l’any a la vora del riu, perquè no hi havia pisos de lloguer. Una societat en què ser un andorrà de primera era pitjor que ser-ho de segona; en què els portuguesos o gallecs podien ser ben bé els argentins o colombians d’avui. En què immigrants de l’Índia només podien vendre electrònica. En què els turistes ja no compraven com abans. Una Andorra en què es van vendre a tort i a dret horts i feixes, que van passar de ser pedregars a edificis a peu de les tarteres per a gaudi de futurs rendistes. I aleshores, com avui, un país amb bona i mala gent, amb persones que treballaven per a tenir una bona vida, i d’altres que s’embutxacaven el benefici de la suor dels altres. Ahir i avui. Només cal fer memòria. L’Andorra d’abans, aquella que sembla que guardi encara el pòsit de l’Arcàdia, no existeix. De fet, no ha existit mai.