Matarem el gall

En una societat polaritzada com la nostra –en la qual el més radical és qui menys en sol saber–, les festes de Nadal no podien quedar exemptes de polèmica. Els defensors de Nadal versus els que ja fa dies que voldrien haver deixat el Cap d’Any enrere conviuen aquests dies entre la il·lusió i la tristesa, les felicitacions i l’aclaparament, els retrobaments i els compromisos d’obligat compliment. Nadal ja les té, aquestes coses. Fins i tot els devots més acèrrims es disputen aquests dies entre l’equip Pare Noel i el dels Reis de l’Orient. La qüestió és discutir. L’argumentari és la part menys important, perquè –com en la majoria dels grans debats actuals– es basa en una entranyable però perillosa determinació sense escletxes feta de percepcions, vivències i expectatives personals. No t’informis gaire, no fos cas que et fessin canviar d’idea, o encara pitjor, que argumentessis amb coneixement de causa. El Nadal, afortunadament, no corre aquest risc. Al capdavall, això sí que és una qüestió de fe. Els creients el gaudim, amb més o menys intensitat en funció del nostre context personal i del nombre de baixes que tinguem a l’equip; els detractors proven de fugir de llums i nadales per uns dies, i la majoria s’acomoda al fluir dels dies i mira de veure la part positiva de festius, regals i més llepolies de les que caldria. I aquí estem, un any més, matant el gall, guardant-ne un tall a la tia Pepa i desitjant que l’any vinent ens puguem tornar a comptar al voltant de la taula. Encara que sigui per discutir estèrilment sobre creences, costums i de les ombres que es projecten a la caverna.