Política per a tothom

La societat andorrana està en plena ebullició. Sobre el tauler polític es dibuixen en un triangle equilàter els dossiers més punyents, com ara l’acord d’associació amb la UE, l’habitatge i el cost de la vida. L’executiu comunica amb insistència, fil per randa, la seva pròpia pedagogia particular en el primer vèrtex, i els gremis actius de la societat civil obren melons, fomentant i impartint debats que pretenen ser aclaridors. Malauradament, en el segon vèrtex observem que les polítiques del Govern polaritzen i enfronten la ciutadania entre bons i dolents, criminalitzant l’arrendador. Alhora, per la llei inexorable del mercat, es redueix l’oferta privada d’habitatge de lloguer. En el tercer vèrtex, l’executiu confia en un acord i promou una entente entre sindicats i patronal, seguint el paradigma i patró de les democràcies homologades. No serà fàcil sense un intervencionisme i arbitratge des de Prat de la Creu. La ciutadania activa, preocupada, fa fluir els seus criteris pels mitjans i algunes apreciacions cristal·litzen en grups d’opinió, i aquests aporten automàticament la llavor per al naixement de nous partits polítics, que ampliaran l’oferta del teixit associatiu andorrà, generant expectatives i il·lusió. L’avantatge de viure en una democràcia plena ens permet obrir debats d’idees, fins i tot confrontacions de models d’Estat entre les diferents opcions polítiques a l’abast. L’Establishment, a l’aguait, ha escollit amb formes decebedores i exercint una ironia simplista, traslladar el debat crític a l’edat dels integrants d’un grup, que només demanen respecte.