Aitana i Manuel

Aitana. Feia temps que no sentíem expressar-se per part de persones públiques i amb influència mediàtica amb paraules com les que va fer servir l’Aitana Bonmatí. Va ser en el moment de recollir la Creu Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya, un acte en el qual va fer una crida a preservar el català i fomentar-ne l’ús, unes paraules dirigides fonamentalment a les institucions. Als nostres veïns catalans, després de l’ensulsiada del procés, feia l’efecte com si s’avergonyissin de la condició de catalanoparlants i més enllà de les quatre plomes de sempre, pocs personatges de rellevància pública reivindicaven una cosa tan bàsica com la defensa de la llengua pròpia. Benvingudes les paraules d’Aitana i que en vinguin molts més. Manuel. L’exemple més clar de com de podrit pot arribar a estar l’exercici de la política i, per tant, les persones que en viuen, és la trajectòria de Manuel Valls. L’exalcalde d’Évry, exministre d’Interior, exprimer ministre francès, excandidat a l’alcaldia de Barcelona i exregidor d’aquesta ciutat, és ara flamant ministre d’Ultramar nomenat per Macron. I tot això passant per diversos partits i plataformes electorals, del Partit Socialista francès –d’on era considerat l’ala més socioliberal– a La República en marxa, aterrant a Barcelona en una candidatura amb Ciutadans (ja extingits) que va ser impulsada per les elits amb l’aurèola que seria el gran salvador de la pàtria (espanyola). En va acabar sortint per la porta del darrere al cap de dos anys, un llegat semblant a tot el que ha deixat per allà on ha passat. En fi, un mal exemple de l’honorable exercici públic de la política.