L’home dels nassos

Dies rúfols de fred i de neu, com sempre haurien de ser aquests dies. Nits de melangia tenyida de fartaneres i regals. De sobretaules llargues, de desplaçaments, de corredisses i papers rebregats sota la taula. Moment de reajustar els bons propòsits. De repensar tot allò que no ha anat prou bé o que podria haver anat millor. D’equilibris entre les mancances i l’enyor, entre allò superflu i l’inevitable. El 2024 esgota el termini. Balanç de pèrdues i guanys. Moment, tanmateix, de donar les gràcies. Per tot allò que ens ha estat donat –que no és poc–. Oblidem massa sovint que som al costat afortunat, i cal recordar-ho. D’agrair tot allò de bo que ens han donat els que avui ens falten, de donar valor als que encara són amb nosaltres, d’agrair els nostres fracassos perquè són els que ens esperonen, amb més ganes, amb ràbia, si cal. Som aquí, continuem aquí. Amb les nostres petites coses, amb les alegries i les penes, que també n’hem tingut aquest any. I mirem endavant, perquè no es pot fer d’una altra manera. La vida continua, i un nou any ensenya la poteta rere la porta. Un any que ha de venir amb més corbes que rectes –com diu un savi de Canillo– però també amb bona companyia, que és com millor es fan els camins. Amb el desig compartit de fer pinya, de sumar, de mirar de fer les coses millor. Amb més bondat, amb més empatia, amb més calma. Que no sigui dit que almenys no li hem posat bona voluntat. I anotem a l’agenda del 2025, que –aquest any sí– anirem al gimnàs i aprendrem anglès, mentre a l’home dels nassos, que ens mira de gairell, se li escapa el riure sota el bigoti.