Definir l’especulació

Fa uns dies, tres representants polítics mantenien un intens debat a les xarxes sobre l’especulació immobiliària a Andorra. La controvèrsia en qüestió em va semblar interessant per l’element concret de l’especulació, un concepte que apareix sovint en el debat polític i que provoca visions totalment contraposades. Per a uns, la compra, venda i lloguer d’immobles amb finalitats lucratives és clarament una forma d’especulació immobiliària considerant que amb aquests béns de primera necessitat hom no hi pot fer negoci. Una consideració que parteix d’un punt de vista ètic i moral, però que alguns voldrien que també esdevingués un principi legal. D’altres, per contra, defensen que justament aquesta compra, venda i lloguer s’inscriu en la lògica del lliure mercat, en el qual ens agradi o no també hi ha els immobles. Només el lloguer s’escaparia d’aquesta consideració de lliure mercat total per les regulacions dels darrers anys del Govern. I jo em pregunto: com podem determinar si algú és un especulador? Pel nombre d’immobles que posseeix? Quina és la quantitat màxima? A Catalunya un gran tenidor és algú que té més de quinze immobles! O el simple fet de posar a la venda un immoble al preu de mercat prohibitiu d’avui ja el converteix en especulador? Parlar d’especulació és fàcil, definir-la en concret se’m presenta més difícil. El paper ho aguanta tot i podem dir que amb un immoble no es pot fer negoci. I llavors, amb els aliments, que també són primera necessitat, per què hauríem de permetre que se’n fes? No hauria de regular el Govern el preu del pa, l’oli o la llet a tots els supermercats andorrans? Difícil debat a cop de piulada...