Diàlegs

Veure Josep Maria Flotats i Pep Planas encarnant una trobada fictícia entre Voltaire i Jean-Jacques Rousseau; gaudir (una vegada més) del musical en català per excel·lència que és Mar i cel de Dagoll Dagom, i admirar el bust de Nefertiti al Neues Museum de Berlín han estat sens dubte els tres fets que m’han omplert més culturalment a les acaballes de l’any. El primer, la disputa entre Voltaire i Rousseau, és un fet reposat i intens alhora on dos homes dialoguen sobre dues maneres diferents d’entendre el món i que té en l’ús esmolat de les paraules un duel magnífic entre els dos filòsofs. Una obra que hom podria tornar-la a veure i de ben segur que ompliria espais buits. El segon, gaudir de Mar i cel, és un fenomen tan extraordinari, tan summament genial que ha estat capaç de convertir les seves cançons en veritables himnes. Una de les grans obres d’Àngel Guimerà –de qui hem celebrat aquest 2024 el centenari de la seva mort– traslladada a musical exitós en totes les reestrenes que s’han fet des del 1988 i que ens aporta un diàleg sempre d’actualitat entre dos mons diferents i oposats. El tercer, admirar el bust de Nefertiti, és un diàleg interior que obligatòriament realitzes quan t’hi trobes al davant i contemples una bellesa d’aquestes característiques creada fa tants anys amb una perfecció artística inenarrable. Sense oblidar el debat sobre si aquest bust hauria d’estar a Alemanya o a Egipte, la conversa esdevé íntima i així la mantens fascinat fins que surts de l’habitacle on està exposat i protegit per almenys cinc guardes de seguretat, dins d’una vitrina de vidres gruixuts i connectada a múltiples alarmes. Són tres diàlegs diferents per afrontar un nou any ple d’incerteses tot i que caldria preguntar-se quin inici d’any no és sempre ple d’incerteses.