El color de la llum

Som vulnerables, i per la protecció del planeta, ens imposen l’Agenda 2030, que ens ordena la reducció d’una petjada de carboni excessiva. S’ha criminalitzat el carboni, quan sabem que les plantes i la vegetació, mitjançant la fotosíntesi, necessiten el diòxid de carboni per garantir l’oxigen i la vida a l’atmosfera. Una ecologia intel·ligent reconeix que per assolir un creixement i també la subsistència, cal activar els motors de l’economia que necessiten alimentar-se amb energies diverses, algunes considerades poc respectuoses amb el medi. Volem, doncs, reduir i fins i tot eliminar els combustibles sòlids, fomentant les energies renovables. Penso que aquesta voluntat és un desig filosòfic poc realista, quan veiem que Ucraïna talla l’aixeta del gas natural liquat rus que transita pel seu territori, amb destí Europa, inclòs Andorra a la cogeneració d’Incles. Les regles del mercat s’activen, degut a la gran dependència europea d’aquesta font d’energia. Alemanya està a un clic d’engegar les seves centrals tèrmiques, quan s’alliberi de les polítiques radicals verdes, i França, experta en l’energia nuclear, s’ho està pensant seriosament. A Andorra, ara mateix, el plantejament és d’una producció sobirana d’energia hidroelèctrica, o sigui renovable, des de la “bateria” de l’Estany artificial d’Engolasters que mitjançant un turbinat nodreix el 15% del consum. Dues línies des de França i Espanya completen la demanda. Des de FEDA ens volen vendre que aquesta energia contractada és renovable, no ho saben, quan al consumidor li importa poc el color, i tampoc el gust de la llum.