La trampa identitària

Buscar el que ens uneix per sobre del que ens separa. Si encara confiés a fer bons propòsits al gener, segurament aquest seria el que encapçalaria la llista. Deixar de buscar allò que ens confronta i el que ens diferencia per tornar a promoure els valors universals i les normes imparcials, que –fet i fet– són les que han permès formar les democràcies liberals dels països més pròspers, integradors i més respectuosos amb la diversitat. Malgrat tots els seus defectes. No existeix una veritat objectiva, cal identificar i defensar tots i cadascun dels grups oprimits i lluitar de manera interseccional per trencar amb l’hegemonia –i sí, ara ve quan dic allò– de l’heteropatriarcat blanc occidental. Aquest és el nou catecisme. Malgrat l’evident desigualtat que ens envolta, la trampa identitària que tan bé descriu Yascha Mounk no necessàriament ens està conduint a un món més just. I no perquè no hi hagi diverses maneres d’entendre el món, ni perquè hàgim superat els esquemes de víctima-opressor, sinó perquè aquesta manera de relacionar-nos, lluny de defensar els seus –lloables– principis originals, ens està abocant a posar límits a la llibertat d’expressió, a tancar-nos en el que nosaltres sentim oblidant el dolor dels altres, a voler imposar aquest individualisme obscè que ens consumeix i ens cega. Més enllà del sexe, la religió, la raça o l’idioma, som humans. Encara som humans. La solidaritat i la cooperació, poder veure més enllà del que jo soc, com a individu o com a col·lectiu, esdevé l’única sortida d’un camí que es diu cultura i que cada dia sembla menys transitat.