L’abstenció, una opció

A cada contesa electoral, i sense excepció, els responsables d’organització dels partits concurrents analitzen tots els resultats a l’abast en el recompte corresponent, en clau de sociologia adaptada a les ciències polítiques, i s’amoïnen sempre per combatre el fantasma de l’abstenció. L’Establishment considera l’abstenció un enemic de la democràcia, el seu punt dèbil, quan en realitat és una opció respectable i també un dret. Així doncs, un resultat electoral en l’àmbit i en la línia de les dades abstencionistes ens ofereix bàsicament dues lectures analítiques a destacar: la manca d’interès total en la política i la falta de confiança puntual envers els que s’erigeixen en els gestors elegibles de la cosa pública. En les dues tessitures, els guardians blanquejadors del sistema no faran mai cap mena d’autocrítica, i, adoptant fantasies vàries, ens alliçonaran que hi ha un dèficit latent i espontani de cultura democràtica, fins i tot diran que manca instrucció cívica a la ciutadania. En els països desenvolupats es podria donar un ínfim percentatge d’aquestes possibilitats abans esmentades, en una mostra poblacional representativa. No obstant això, el ciutadà crític sempre disposarà de la formació i intel·ligència necessària i suficient per abordar serenament unes eleccions, unes primàries o bé un referèndum, amb la legítima competència i convicció d’exercir la seva opinió, potser amb una abstenció, per què no, per marcar un criteri negatiu, infravalorant i castigant les presumptes i excessives expectatives d’uns partits, que creuen detenir la pedra filosofal.