Tiktokers

Darrerament, l’algoritme de TikTok m’ofereix la possibilitat de xafardejar entre el veïnat que s’exposa cada dia a les xarxes socials. Persones que amb més o menys temps de residència han convertit el país en el seu plató diari, des d’on t’expliquen les darreres rutines de skincare, el seu dia a dia o s’entesten a mostrar-te les meravelles dels llocs on van a dinar o sopar. Alguns d’ells m’entendreixen especialment, i no és estrany que –fins i tot– em facin somriure quan, astorats, t’expliquen el que més els ha sobtat del país per comparació als seus llocs d’origen. Els carrers extremament nets –tan bruts que ens semblen a nosaltres–, els carrers deserts a partir de les onze de la nit, la borrufa o l’ús del català –com si fos un caprici exòtic–. Al final descobreixes el que t’és propi a través de la mirada dels altres, i no deixa de ser enriquidor, veure amb uns altres ulls allò que per a nosaltres sovint es dona per fet o tenim completament normalitzat -bo o dolent-. En una societat com la nostra en què si bé és cert que no hi ha grans diferències entre nacionalitats i extractes socials, al capdavall –sigui pel genoma furro– o pel costum, tendim a fer amics amb els amics de sempre i no és gens habitual incloure als nouvinguts. Un fet que –més enllà d’apaivagar l’instint de protecció– ens tanca i ens limita a l’hora de veure el que ens envolta amb tota la seva riquesa. I així anem, vivint en cercles concèntrics on els iguals es barregen amb els semblants, on la comunitat youtuber viu en un etern crossover, i on els nouvinguts no acaben de trobar-li el punt al fred.