Falses etiquetes

No podem fer cas només al que veiem, escoltem o ens volen fer veure els interessos d’altres i, d’entrada, posar en dubte les coses i qüestionar-les és imprescindible i bo. Allò tan imprescindible de ser crítics, de qüestionar. No precisament les parelles que més exposen públicament el seu amor i vida perfecta són les més felices, ni les famílies que volen donar imatge de cohesió estan exemptes d’enveges, disputes i conflictes. De misèries en tenim tots qui més qui menys, i les esquivem com podem. El mateix passa amb els polítics, els partits polítics i les coalicions i les relacions internes. Embolcallen les diferències amb al·legories a la pluralitat i el consens. Com més s’esforcen per mostrar-se units, forts i alineats en un tema, més crisis internes, lluites de poder i interessos tenen. Tancar files en públic és un clàssic per no mostrar febleses, com ho és defensar la parella infidel o assenyalar la tercera persona d’interferir en una relació, o justificar els comportaments d’un familiar sota l’efecte d’influències externes. Abanderar la pluralitat interna com un element que suma i enriqueix sobre el paper s’aguanta, a la pràctica amaga sovint el contrari; disputes, intrigues i crispacions. Així que quan tot es vesteix de gala i es posa l’etiqueta de perfecte, estem davant d’un miratge. Precisament l’edulcoració és més una operació de maquillatge que no un fet. Digues de què presumeixes i... doncs això, que sovint les aparences ens enganyen i moltes lloances, abraçades i floretes encobreixen punyals, crítiques i crispació.