La plaça del Poble

Les obres de remodelació de la plaça del Poble d’Andorra la Vella són un interruptor inevitable per a la memòria d’aquella primera plaça i de com les diverses actuacions que s’han fet al llarg dels anys la van anar transformant fins a convertir-la un erm desangelat. Imagino, també –en honor a la veritat– que hi ha una part indestriable de melangia d’aquella adolescència llunyana que aplegava uns i altres a la sortida del conservatori, com una passarel·la improvisada per on desfilava gairebé tot el jovent en un moment o altre de la tarda, el quiosc de la Sra. Conxita –quan les fotos de l’Informacions eren el més comentat del país–, o aquell bar, petit i amb un punt atrotinat que acollia tardes de partides de cartes i confessions. La primera ampliació –per sobre de l’edifici administratiu– va ser ben rebuda malgrat l’impacte de veure com aquell petit oasi es feia gran de cop. Tanmateix, obria un espai que aviat es va omplir d’escudellers, pilotes, gegants, sardanes i contrapàs. La segona, però, va afegir la remodelació del conservatori –un espai que s’havia fet petit–, el bar va passar de ser un cau amable a un espai inhòspit sense tendals a la terrassa, i finalment, el pati del darrere –per sobre de l’Aparcament del Vinyes– va acabar suscitant una diàspora cap al carrer de la Unió on avui els joves fan marrada. Ara que la glorieta ja és història i que han començat els treballs d’una reforma llargament esperada i reivindicada m’agradaria creure que se’ns tornarà un espai on es pugui conviure: acollidor, proper, amable, a recer del sol i la pluja, on poder ser, altre cop, poble.