Masclisme

Estem tan immersos dins l’heteropatriarcat normatiu en què hem viscut tota la vida (ja en tinc seixanta-cinc) que no parem compte de les barbaritats que podem arribar a dir, escoltar o llegir sense que ens n’adonem. El més greu és que, per poc que hi prestem atenció, som conscients del biaix de les paraules. “Violacions disparades, amb dos casos al mes”, titular d’aquesta capçalera del proppassat 29 de gener. El combo de comentaris despectius i degradants, per no usar altres qualificatius, que la notícia va generar és un mostrari força complet del que intento explicar. Confondre la gimnàstica amb la magnèsia és el pa nostre de cada dia. Que les dones s’hagin afartat de com han estat tractades no suposava cap problema greu. Tots, en un moment o altre, amb raó o sense, ens queixem. La “complicació” ha arribat quan s’han plantat i han dit que ja n’hi havia prou, reclamant igualtat i respecte, exposant en plaça pública el que abans es callava, perquè sempre havia estat així. S’han assolit fites significatives en molts àmbits, però estem lluny d’acceptar la igualtat i el protagonisme que els pertoca. Només cal fer atenció al llenguatge i tracte condescendent que fem servir, més sovint del que estem disposats a acceptar. A veure si ens entra a la mollera que les “coses de dones” són també coses dels homes. Ah, per cert, carregar contra els immigrants tampoc és la resposta adequada. El masclisme, que no perd ocasió de mostrar menyspreu i rebuig a la diversitat de gènere LGBTIQ+, no entén d’orígens, ni de creences. I l’onada ideològica que arriba de l’altre costat de l’Atlàntic no albira res de bo, en cap aspecte.