‘Quo vadis’ Andorra

El boom turístic dels anys seixanta ha estat la força que ha fet evolucionar les infraestructures d’aquest país, i el progrés, des d’aleshores, ha estat imparable. Dos noms propis han contribuït a forjar l’Andorra moderna: en Quico Viladomat, visionari inventant el món de l’esquí que ha assolit fites inimaginables, i el cap de Govern Pepe Pintat, comprant FHASA i propulsant l’acord duaner amb Europa. La situació d’enclavament d’Andorra enmig dels Pirineus no ha facilitat la mobilitat exterior, ans al contrari. Quan Espanya entra de ple dret a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), es van prioritzar les comunicacions d’Espanya amb França pel Mediterrani i per l’Atlàntic, i hauria estat el moment d’impulsar aquest eix ferroviari a través d’Andorra. La Comissió de Treball dels Pirineus (CTP) no va estar a l’altura de les circumstàncies. Aquest acord duaner, l’acord monetari i altres acords puntuals, tant en matèries econòmiques com socials, ens mantenen vius, també alerta, i en una situació d’homologació amb el món que ens envolta. Ara el Govern de DA i el PS ens proposen un pas més de gegant, amb un acord d’associació amb la Unió Europea, també de la mà d’altres petits estats, que genera molts dubtes en la ciutadania i una part important de l’oposició al parlament. Mònaco diu que no està prou madur per assolir l’acord, el bufet Gide considera que els acords puntuals i específics són encara una bona opció, els vint-i-set estats membres hauran de dir la seva de forma individual, segurament en una negociació mixta. Amb aquest panorama potser caldrà anar ja pel referèndum.