Amenaces infantils

Les institucions del país han de vetllar per la cosa pública, pel bé comú per sobre dels interessos privats, encara que aquests siguin totalment legítims. Hom pot estar d’acord o no amb les decisions del Govern d’Andorra o d’un ens comunal, pot criticar-les obertament quan ho cregui convenient i pot interposar els recursos i plets oportuns davant la justícia si pensa que una decisió no és legalment correcta. Així és com funciona l’estat de dret, partint de la llibertat d’expressió i la separació de poders per assegurar que allò que es fa és dret a llei. En el cas del Futbol Club Andorra, cadascú pot tenir la seva opinió, entendre o no la decisió del Govern o comprendre els interessos del club. El que no es pot acceptar és que ningú, sigui qui sigui, intenti fer passar els seus interessos privats mitjançant amenaces. I especialment d’amenaces infantils, d’aquelles de “o juguem com dic jo que soc l’amo de la pilota o aquí no juga ningú”. Si a Gerard Piqué no li agraden les condicions socials, polítiques i econòmiques d’Andorra, pot treballar per canviar-les i pot expressar la seva disconformitat, només faltaria. També pot decidir marxar quan vulgui si creu que això és el millor per als seus interessos. Si hom vol endur-se una empresa del país, ningú li ho impedirà, és lliure de fer-ho. Però Andorra no funciona amb xantatges: potser hi ha d’altres llocs del món on aquesta praxi és comuna i ben valorada, però no aquí. I menys quan justament des del país s’ha fet un esforç subvencionant amb quantitats econòmiques astronòmiques que per a altres disciplines no esportives són inimaginables. Així doncs, tothom sap on és la porta, tanquin en sortir.