Dragon Khan

Vivim en un constant Dragon Khan –una expressió que fa vint anys va fer fortuna quan un exconseller de la Generalitat de Maragall va definir l’estat del govern tripartit. I aquesta sensació d’amunt i avall la trobem per tot arreu. Podríem començar pel que fa més soroll en l’àmbit planetari, com són les propostes que dia rere dia fa el president dels Estats Units i que aviat de tan esperpèntiques i sovintejades deixaran d’impactar-nos. El problema serà que si ens vacunem contra les seves propostes, aviat acabaran normalitzant-se amb el perill que suposa una taca d’oli que es va estenent. Perquè l’ai al cor també ens arriba des de territoris més propers: a Europa els aires que es respiren no són gaire menys tòxics. El 23 de febrer hi ha eleccions al país amb més pes polític i econòmic d’Europa, Alemanya, i l’auge de l’extrema dreta sembla garantit. L’adrenalina pujarà aquell dia, segur, i baixarà més o menys en funció de si aquest augment és suficient perquè un futur govern federal depengui dels vots dels ultres. I potser davant d’aquests exemples, semblarà més banal, però a casa nostra Piqué ens ha sotmès a un puja-baixa mediàtic amb el Govern per l’afer del camp de futbol que dubto que sigui la millora manera de solucionar els problemes. I què me’n diuen del jove turista irlandès que ha atemorit Arinsal: després d’aldarulls en un bar, de crear el pànic entrant en un pis i trencant el vidre d’un cotxe amb l’ocupant a dintre... ha quedat en llibertat! I podríem continuar amb altres temes... però millor que anem a un parc d’atraccions, jo no en soc amant, però segur que ens ho passarem millor.