L’illa deserta

Si només poguessis agafar tres objectes per endur-te a una illa deserta,  el mòbil seria un d’ells? Un objecte imprescindible per a la majoria de nosaltres, sense el qual no sortim de casa. Dels pocs que ens fa girar cua per repescar-lo si mai ens adonem que no el duem a sobre. El primer i amb molta probabilitat el darrer que mirem abans d’anar a dormir, que conté, en molts casos, un extracte terriblement fidel del que és la nostra vida, del que som com a persones. Tenint accés total al mòbil d’algú altre pots consultar des del compte bancari –i de retruc la llista de càrrecs i ingressos, les despeses de la targeta de crèdit, els bizums que fa i les subscripcions a associacions, ONG i plataformes de pagament–. Si ets dels que monitores els entrenaments tot instal·lant alguna app de salut, si fas esport, quan tens la regla i el teu ritme circadiari. Fotografies de familiars, amics i el rastre incorruptible d’àpats, sortides i companyies. Els missatges deixen l’empremta de com gestionem les relacions. Els historials de cerca delaten els nostres interessos i preocupacions. La nostra agenda, el nostre pas per la vida, de dilluns a divendres. El gran germà. El veritable gran germà. El que ens coneix com cap altre. Ell i només ell sap per què sempre et surten els vídeos que sap que vols veure al TikTok, quines són les publicacions que t’interessen, quins són els anuncis que orientaran la teva propera compra. I, tanmateix, te’l vols emportar a una illa deserta. Sense wifi, sense ningú amb qui poder fer veure que això d’estar sol tot el dia a l’ombra del cocoter no és terriblement avorrit.