Allunyar-se de les xarxes

Les últimes setmanes m’he allunyat de les xarxes socials com fins ara no ho havia fet mai des que vaig començar a utilitzar-les. He tancat la pàgina de Facebook, que a penes feia servir per compartir-hi res, he col·locat Instagram i altres aplicacions similars en una carpeta del mòbil a la qual cal anar expressament i he posat un límit de temps de vint minuts al dia d’ús d’aquestes aplicacions, com ara l’X, l’antic Twitter. No ho he fet perquè em preocupi la deriva pseudoinformativa d’aquestes xarxes, que estiguin en mans de milionaris o que recopilin més dades del que pertocaria. El motiu és força més prosaic: crec que hi perdia massa temps mirant merdes sense sentit que en el fons no m’importaven, però que anava passant de manera automàtica com si realment necessités veure-les; com si el següent vídeo que hagués de venir respongués raonablement a alguna cosa que realment vull mirar. Sense considerar-me addicte a les xarxes (en el sentit que mai he renunciat a coses importants per fer-les servir), és evident que el seu ús implicava un condicionament per part meva, el de perdre temps sense adonar-me’n ni gaudir del que rebia a canvi. I justament ha estat quan he tallat en sec l’ús d’aquestes aplicacions que me n’adono fins a quin punt havia arribat a perdre un temps que pot servir per a qualsevol altra cosa millor. De veritat que és alarmant com el mòbil ens ha arribat a absorbir fins al punt de perdre la capacitat de decidir conscientment sobre el seu ús. I si això passa en adults, queda fora de tot dubte que mòbils i xarxes són un perill per als joves equiparable al tabac, l’alcohol o les drogues.