Conveniència

No anem bé quan assenyalem els emigrants nouvinguts com a culpables de tot allò dolent que ens passa. I ho dic per Andorra. Per aquest camí, acabarem fent-nos més mal del que ja ens estem fent. Repetiré una cosa que sembla oblidada, però que vull recordar: malgrat les nissagues que es perpetuen des de fa segles –i fins i tot entre aquestes–, molta gent va haver de marxar a buscar-se la vida fora del país perquè a Andorra no hi havia futur. Les valls on ara vivim, com si sempre haguessin estat riques i pròsperes, eren una contrada perduda al mig de les muntanyes, mal comunicada i subdesenvolupada. Respectar el passat no és dolent; el perill és idealitzar-lo fins a convertir-lo en allò que mai fou. Però no hem d’enganyar-nos: el present i el futur depenen de nosaltres, de les nostres decisions i del nostre compromís col·lectiu. No podem quedar-nos atrapats en un relat fals que només serveix per dividir-nos i alimentar odis. De tan repetit i usat sense to ni so, aquest sembla un concepte de màrqueting qualsevol, però no ho és. Ara que les falsedats i les mentides es donen per bones sense cap mena de mirament, ara que la veritat sembla un acudit de mal gust, cal repetir-ho tantes vegades com faci falta: els emigrants no són culpables de tots els mals i problemes que té Andorra. Encara que hi hagi qui ho cregui per conveniència, perquè és el més fàcil –pensar per compte propi costa i és una tasca feixuga–. Les causes, sigui quin sigui el problema, tenen arrels que venen de lluny. D’emigrants, en un moment o altre de la història, ho hem estat tots. I això no és cap acudit fàcil.