Màgia negra a Engolasters

La de l’aquelarre o sinagoga de bruixes amb l’iconografia clàssica és indemostrable, però probable i, segons la rumorologia social, mantinguda intermitentment fins ara mateix, tot i que es pot haver traslladat en diversos casos a d’altres espais, públics o privats.

Dit sigui de passada, és una lectura altament recomanable i amena per a tothom, un llibre assequible a les biblioteques públiques i que seria bo veure reeditat després de tants anys esgotat, peça clau de l’etnografia nacional: Les llegendes d’Andorra, obra col·lectiva de Saladeich, Argelagós, el malaguanyat Canturri i algun més, que va treure a la llum pública Edicions Andorranes Laurèdia ara fa vint anys, el 1996.

Hi ha, però, un fet abastament confirmat de bruixeria negativa, de màgia negra, maleficis amb el desig de morts, de persones aparegudes materialment entre les pedres exteriors de l’absis de l’ermita de Sant Miquel, que s’estava restaurant per Patrimoni. El vam descriure a l’assaig Aquí les penjaven, editat pel Consell General el 2004, en la versió, una vegada més, de Pere Canturri: “l’aparició d’una bossa de plàstic, dintre d’un pa de sal, de dos cors am una cinta negra i agulles de cap clavades...” “...prop de l’absis va aparèixer, també colgat, un gos escanyat amb una corda negra.”

Amb petites variants, fruit de les memòries subjectives, la història va ser confirmada pel també esmentat Francesc Rodríguez, participant als treballs i, a més, tècnics actual de Patrimoni, entre d’altres testimonis directes. Asseguraven que aquells objectes malèfics van ser fotografiats, i dipositats al mateix departament del Govern. Però en aquells moments no els van trobar tot i els seus esforços. Semblaven haver desaparegut, i les causes, impossibles de demostrar, podrien haver estat diverses.

Alguns anys més tard, en una trobada casual, Josep Maria Ubach va afirmar que els documents gràfics van existir i devien romandre als arxius de la institució nacional, per una raó plausible: ell va ser el fotògraf d’aquells elements.

Ubach es va prendre la recuperació de les imatges com un repte personal i un temps després informava l’escriptor que, veritablement, la localització havia estat difícil. Quedava només una diapositiva, de tota la seva sèrie; no estava catalogada, ni datada, i com a única identificació hi figurava la frase “cosa d’Engolasters”.

Li quedava el procés de digitalització de la imatge, per poder-la conservar en un suport actualment més convencional, i li va encomanar que la passés per l’escàner al fotògraf professional Àlex Tena, abans de fer-la avinent a aquest interessat, via correu electrònic. A cada nova coincidència entre periodista i funcionari –ja emèrit– de Cultura, després de la salutació, la primera frase del Josep Maria es referia al compliment de la seva promesa sobre l’enviament d’aquella imatge. Finalment l’enviaria el mateix Tena, fa pocs dies, la setmana passada. I aquí la teniu. En un temps on mana la cultura de la imatge sobre l’agònica galàxia Gutemberg, semblava imprescindible la difusió d’aquest document gràfic per acabar de tancar i confirmar definitivament aquell episodi de màgia negra a un lloc tan emblemàtic i una època tan –relativament– recent.

A títol complementari hem d’afegir que Sant Miquel ha estat a la tradició catòlica el millor antídot contra els esperits malèfics i que, segons la mateixa tradició, es posava aquest nom a nadons com a protecció, i amb el mateix motiu a diversos llocs on s’estenia la creença que havien estat escenaris del satanisme, inseparable –o no– de les pràctiques de les fantasmagòriques bruixes perseguides sobretot entre els segles XV i XVII.

També com a complement, més aviat anecdòtic, Canturri datava en el seu relat les obres de restauració a l’església d’Engolasters a final dels anys 70 –del segle passat–. Molt probablement van començar aleshores. Però en la diapositiva d’Ubach va quedar sobreimpresa la següent data 29- 04-1981. Casualitat o causalitat, estan a punt de complir-se els 35 anys exactes.

Ara falta que arribi una nova nit de Sant Joan, data principal de celebració per a bruixes i bruixots –de fa segles i actuals– per vigilar el que pugui succeir a la vora, o a la rodalia, del llac d’Engolasters. Probablement, sense el risc per als observadors que descriu la llegenda: ser transfigurat en gat i col·locat sobre les espatlles d’una dona ballant en rotllana amb les seves companyes de secta.