La tribuna
Pels núvols
Projectes com The Cloud no fan més sòlid ni el paisatge urbà ni enriqueixen la societat
Això ho provoca la mateixa pèrdua d’un edifici que, a banda de ser referència dintre la trama urbana que va créixer als anys seixanta i setanta, entre Andorra la Vella i Escaldes, que uneix les avingudes Meritxell i Carlemany,
comportarà la construcció d’un altre edifici anomenat en el projecte arquitectònic: The Cloud, que en anglès vol dir el núvol. És a dir, que tirarem a terra parets sòlides i consistents, amb cantoneres de granit i sostre de llosa, signe evident que Andorra és un país de muntanya, i farem un clot ben gran per parar els fonaments d’un edifici de vidre d’una alçada que farà mirar al cel i que es dirà el núvol. Un clot per a un The Cloud. Un esborrem del mapa una altra de les poques visions d’una Andorra encara mitjanament feta a mida humana i entrem al món modern amb un edifici fet de vidre, amb unes formes de mona de Pasqua i una funcionalitat que a hores d’ara ningú sap quina serà. Per a què servirà l’edifici que promou Andorra Telecom? Per dinamitzar econòmicament Andorra? Que s’hi instal·lin empreses que per atreure clients creguin que cal tenir la seu en un edifici amb nom anglès i original? Se sent parlar d’un pla A i un pla B, d’usos que se li donaran. Més de deu plantes i planta baixa i botigues i vés a saber quantes coses més.
Com deia al començament, un bon grapat de persones tenim el cor i sobretot el pensament tocat per veure com desapareix l’edifici dels bombers i a la vegada la sala d’exposicions del Govern, per bastir-hi un monstre, un espantaocells. Altra cosa no podem dir de l’edifici projectat. Amb aquesta acció destructora, anomenada deconstrucció –una altra manera de parlar modern, com el fer servir les expressions en anglès, com si no tinguéssim paraules pròpies per dir les coses pel seu nom–, Andorra perd l’oportunitat de tenir un centre d’atracció cultural per enlairar-se en un núvol dels que se n’emporta el vent. Encara no n’hi ha prou de projectes que no toquen de peus a terra, que volen com els núvols? Com ara allò que s’anomenà Ordino Studios, també escrit en anglès, que fa més patxoca. Hem de recordar el ridícul, car i artificial projecte dels arbres de ferro que es van instal·lar i després treure de l’avinguda Meritxell? Si no fos per la pena que fa, amb The Cloud faríem broma parlant de bromes i de núvols, però deixem-ho estar.
El més trist de tot és que projectes com The Cloud no consoliden, no fan més sòlid ni el paisatge urbà ni enriqueixen la societat andorrana i la seva projecció dins i fora del país. L’oportunitat perduda per habilitar l’antiga caserna dels bombers com a museu nacional de cultura costarà car a les generacions de joves andorrans que, malauradament, ja a hores d’ara, no saben on fixar la vista i la curiositat per entendre i per explicar aquest país. S’ha dit i s’ha repetit i tornar-ho a repetir no cansa ni ha de cansar: un país que no aplega i mostra el seu patrimoni cultural de forma conscient i efectiva no té cap futur. Només de pensar en les pintures romàniques de Santa Coloma, que eren guardades i mostrades a la sala d’exposicions que ara també desapareixerà, les quals seran portades al magatzem, com qui porta el balancí de la padrina al cap de casa, ja produeix per si sol una sensació de migrada consciència cultural.
Els turistes, la part més desvagada dels turistes que el veuran, se’l miraran i el fotografiaran com fotografien Caldea, amb el benentès que Caldea té un sentit i una funció. Potser al capdamunt del núvol hi haurà un mirador i des d’allà es podrà veure bé per on va baixar l’ensulsiada que colgà el Fener, una gran arrossegada de llot i pedres que curiosament arribà fins on es vol construir aquest edifici alt i de vidre. Un edifici que, com diu el projecte, no tocarà a terra. Un edifici sense cantonades ni xamfrans, que és on acostumem a quedar amb amics quan ens movem pel poble o quan fem de turistes al voltar món, perquè una cantonada és un punt concret i acollidor. Un núvol vaporós que esfilagarsarà una mica més la consciència de ser aquest un país de muntanya amb tantes possibilitats i virtuts reals que, per fer provatures i mal aconsellat, s’emmiralla en somnis irreals, caríssims i sense sentit.