Un parell de voltes

Surto al carrer, agafo la moto i aparco prop d’una botiga on hi vaig a fer un encàrrec. És en un barri que no conec, i abans d’entrar penso a comprar el diari que després llegiré mentre prenc un cafè. En una porteria un home està netejant l’escala.

M’atanso i li dic: “Hola, bon dia. Hi ha algun quiosc per aquí a prop?”

L’home fa com que no m’entén; li faig la mateixa pregunta en castellà. Sembla seriós i al final diu: “No.” La resposta és clara i m’estalvio saber si és en castellà, català o swahili. El no és tan categòric i universal, que em deixa sense capacitat de maniobra.

Entro a la botiga, em donen el que havia demanat i en pagar li faig la mateixa pregunta a la noia. “En sortir gira a la dreta i la pròxima cantonada veuràs el quiosc.” Dono les gràcies i vaig a comprar el diari. El quiosc és exactament a trenta metres de la porteria on he preguntat primer. Si jo no el veia era perquè el tapava la mateixa cantonada del carrer. La pregunta és obvia: què li passava al porter? És clar, devia tenir mal dia... (per dir alguna cosa).

El dia és blau, net i preciós. Comportaments com el descrit em descol·loquen. Però entre una cosa i l’altra em decideixo per focalitzar-me en la bonança del dia, a sentir l’aire i la llum de primavera.

Més tard arribo al despatx i començo a escriure aquesta columna. També és una manera de trencar el seu efecte. Penses: “Això no m’afecta.” Però sí que afecta, i d’alguna manera segueix ballant dins el teu cap i dedueixes que l’ésser humà és més complicat del que sembla.

Explicaria molts d’altres exemples del mateix estil, que tots hem viscut. El policia que s’excedeix en la seva funció, el director que pensa que es menja el món, se sent home important i menysprea el seu empleat, l’home que fa callar amb veu autoritària la dona; mostres de menyspreu, que activen una part dins teu i et deixen molt mal cos.

Com revelar-te? Què fer? Com manifestar la sensació que et provoquen?

No pots intentar canviar la gent: el més probable és que no et facin cas o t’enviïn a fregir espàr­recs; en el pitjor dels casos entraràs en conflicte. Però sí que hi pots dir la teva, amb educació, sense excitar-te, i en el cas d’una trobada casual, com la del porter, el millor és seguir el teu camí, i desfer el mal sabor que et deixa, tot explicant-ho... I després tornar a les pròpies sensacions. A les que et permeten funcionar amb normalitat.

Aquesta columna pot ser una bona mostra del que he escrit. Quin sentit té? De debò pot ocupar la Tribuna del Diari? Tot dependrà de la interpretació, de l’humor del lector i de les seves preferències. I despertarà sensacions ben diferents. Algú pensarà: millor aquest escrit que un article indesxifrable. D’altres premeran una estrelleta a la web digital i deixaran un comentari d’aquells tan agradables. “No sé què vols dir, Ramon.” Forma part del joc i un assumeix les conseqüències. Agradi o no, l’article no té cap més intenció que parlar d’un fet quotidià i donar-li un parell de voltes. Desfer un nus, provar de fer un llaç, i entretenir.