Més fusta! És la guerra

L’expressió “més fusta! és la guer­ra” és de Groucho Marx i la va pronunciar a la fantàstica pel·lícula Els Germans Marx a l’Oest, i serveix per il·lustrar les mesures fiscals que es van descriure al debat d’orientació de fa uns dies.

Sembla que els amos del tren han ordenat als fogoners del comboi que posin, amb tot l’afany i fervor possible, tota la fusta possible a les calderes, perquè el tren avanci, no se sap cap a on, però que avanci.

La prescripció escollida seria:

1. Eliminació de l’IGI reduït del 2,5% que s’aplica a certs sectors d’activitat, que passarà a tenir l’IGI general del 4,5%.

2. Revisió a la baixa de les deduccions de l’impost de societats.

3. Les cotitzacions hauran de pujar.

I els resultats de les mesures:

1. Eliminació de l’IGI reduït vol dir recaptar més en concepte d’IGI.

2. Reducció de les deduccions vol dir recaptar més en concepte d’Impost de Societats.

3. Les cotitzacions hauran de pujar i vol dir recaptar més en concepte de Cotitzacions.

I si l’administració ha de recaptar més, algú haurà de pagar més.

També es va dir una frase molt interessant: “Revisió del sistema fiscal per eliminar inequitats i avançar en l’eficiència”, destacant dues paraules molt interessants en el context actual: inequitats i eficiència:

- Inequitats és el contrari d’equitat, i vol dir desigualtats, a Google apareix molt aquesta paraula en articles que guarden relació amb el sector sanitari:

“greus inequitats en el copagament sanitari…”

“analitza les inequitats en l’accés als serveis de salut a...”

“eliminació de les desigualtats o inequitats sanitàries”

I podria ajudar a interpretar per on van els trets i/o d’on vénen.

- Per eficiència, en l’Administració s’entén la utilització cor­recta i amb la menor quantitat de recursos per assolir un objectiu, o assolir els màxims objectius amb els mateixos o inferiors recursos.

Els primers impostos directes surten reflectits en els comptes de l’administració central de l’exercici 2007, i des d’aleshores ja s’han fet revisions.

En el mateix període de temps, la creació de riquesa (el PIB) a Andorra s’ha reduït un 10%, hi ha un 7% menys de població al país, i l’entrada de turistes s’ha reduït un 27%.

Hi ha menys gent al país, hi ha menys visitants, hi ha menys activitat, però les despeses de l’administració central han crescut una mitjana anyal del 4,5%. És a aquesta eficiència a la que es feia referència en el discurs?

Per fer front a aquesta despesa desbocada, els ingressos fiscals han augmentat des d’aleshores un 2,2% anyal, com que l’economia del país no ha crescut, aquests ingressos fiscals han estat una doble càrrega per als obligats tributaris. Si bé la distribució fiscal presenta curioses sorpreses.

Evidentment aquest increment dels ingressos fiscals no ha servit per fer front a la despesa, i el deute ha anat pujant a un ritme del 13% anyal i el 135% en el mateix període.

L’increment de la pressió fiscal no ha servit per reduir el deute, ni per fer noves inversions, solament ha servit per gastar més. O es referia a aquest fet l’eficiència descrita?

I la solució per part de l’administració ha estat incrementar els ingressos, com sigui (revisió fiscal), però no de forma justa i equilibrada. Eliminar la inequitat? I la llei 11/2012?

En el futur, l’administració central hauria d’incrementar els seus ingressos fiscals aquests 2,4 punts percentuals addicionals, de diferencial amb l’augment de les despeses, per no incrementar el deute, i tot increment addicional als 2,4 punts percentuals, li permetria reduir el deute.

I hi ha marge d’actuació, sense anar més lluny i per fer-se una idea la brillant actuació de l’administració central:

- L’any 2007 el Servei Sanitari tenia un cost per habitant de 478 euros, l’any 2014 el cost per habitant era de 715 euros. Tant ha empitjorat la salut de població andor­rana? Les despeses sanitàries i de reemborsament de la CASS no indiquen aquesta despesa desbocada d’aquest organisme.

- L’any 2008, l’hospital Nostra Senyora de Meritxell va tenir uns costos de 23 milions d’euros, 6 anys més tard, l’any 2014 amb menys població i menys visitants, el cost del centre va ser de 26,6 milions.

- El Juny de 2012 es va aprovar la llei 11/2012, fent que l’administració central deixés de recaptar uns 43 milions d’euros menys el 2013, però com que va pujar altres impostos, l’impacte real sobre el total d’ingressos fiscals va ser de solament 25,5 milions. Si es multiplica aquest import pels exercicis posteriors, l’impacte d’aquesta llei sobre les finances públiques ha estat de... 120 milions d’euros? Per què amb un deute desbocat l’administració aprova una llei per reduir els seus ingressos fiscals? Alguna justificació caldria ara, que els tocarà pagar més... ja no es un tema d’inequitats, sinó d’injustícia? Indecència? Mala fe?

Resumint, i per posar un exemple molt senzill i que s’entengui, això és com un vaixell.

La nau ha navegat molt temps amb el vent a favor però ningú s’ha preocupat del seu manteniment.

Darrerament ja no hi ha vent a favor, la nau ha anat avançant per inèrcia, però ara ja no pot avançar més, i han decidit que cal remar.

La nau no passaria l’ITV, li caldria una revisió molt profunda abans de passar la inspecció, però no s’està per la labor.

Un dels problemes més urgents que té la nau és que té un forat per on entra aigua, i cada any n’entra més, i la solució presa ha estat evacuar l’aigua, i les mesures aplicades han estat dues:

1. Els remers (empreses i treballadors, que són els que fan avançar el vaixell) són els que han d’evacuar l’aigua que entra.

2. Augmentar periòdicament la mida de les galledes per poder evacuar un cabdal creixent d’aigua.

Ara, el vaixell fa aigües per tot arreu, l’aigua arriba al coll, i seguint la tradicional forma d’actuar, cal augmentar la mida de les galledes.

No sóc cap expert en temes nàutics i aquàtics, de fet, sóc força limitat també en aquests temes, però no seria més lògic intentar tapar el forat?

En cap moment s’han plantejat altres opcions com:

1. Estabilitzar la fuita d’aigua, i quan s’arribi a una zona més tranquil·la, reparar en millors condicions i més a fons la fuita.

2. Que més gent ajudi a treure aigua. S’ha fet tot el contrari (llei 11/2012).

Un altre aspecte a tenir en compte és que si el vaixell anés augmentant de mida, l’impacte del forat es minimitzaria, però el vaixell s’ha reduït de volum (PIB a la baixa) i el forat s’ha incrementat, així que el risc de naufragi és més elevat.

És de suposar que el discurs institucional d’un polític, fa unes setmanes, quan feia menció a les realitats paral·leles, es voldria referir a la situació dels que estan a la coberta de la nau i els seus lacais, i la dels remers, a la part inferior remant i traient aigua. Ara que arriba el bon temps i la calor, esperem que almenys no se’ls passi pel cap als de coberta voler practicar l’esquí aquàtic.

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”, Groucho Marx.