Sobre la victòria d'Ucraïna a Eurovisió

S’equivoca amb tota certesa l’estat rus en provocar una polèmica sobre el que va succeir al recent festival de la cançó d’Eurovisió. Simplement perquè no li correspon.

La música ha estat constantment objecte de repressió als països de l’Est. Pokrofiev, que va veure la seva família deportada en represàlia de les seves composicions, n’és l’exemple més destacat.

Rússia ja va obtenir l’expulsió de la representant georgiana l’any 2009 quan va ser exclosa l’enginyosa cançó We don’t wanna put in (no ens hi volem posar) però que fonèticament afirmava exactament “no volem el Putin”.

Aquesta vegada Rússia denuncia una politització del festival i manifesta indignació pel contingut de la cançó guanyadora que relata la deportació dels tàtars, els originaris representants de la península de Crimea que va patir directament la representant ucraïnesa pel fet de ser tàtara i haver sofert la seva família fins i tot la mort d’alguns dels seus membres.

Aquí cal recordar que, Stalin, el responsable de la deportació i el genocidi dels tàtars no era pas el president de l’estat rus, sinó el primer mandatari de la Unió Soviètica, i a més era de nacionalitat georgiana.

Crimea formava part de l’imperi dels Tsars des del 1774 i va passar a formar part d’Ucraïna l’any 1954 per decisió de la URSS, pertinença que els crimeans van ratificar per referèndum legal. Rússia, en qualitat d’estat, només existeix des de l’any 1991, quan va obtenir la seva independència i el seu estatus actual igual que l‘Azerbaitjan, Armènia, Geòrgia i la resta de repúbliques soviètiques. No és, doncs, l’hereva de res ni ningú no li ha demanat.

Cal deixar clar, doncs, que no li correspon fer-se responsable dels mereixements ni de les culpabilitats de la Unió Soviètica i tota temptativa d’apropiació de la història, no pot ser considerat més que com una voluntat de recuperar un neoimperialisme que ja no te raó de ser en ple segle XXI.

És, per altra banda, impropi voler negar a la cançó el sentit politicosocial que acreditats autors li han conferit, com Dylan, Joan Baez, Pete Seeger, i més a prop nostre Leo Ferrer, Paco Ibañez o Raimon per citar-ne uns quants dels més rellevants.

Lluny de restar-li solvència, el compromís intel·lectual ha aportat credibilitat a l’art. Què seria la pintura sense la protesta de Picasso? La poesia sense la contestació de Rimbaud? O la literatura sense la denuncia d’Steinbeck?

L’any 1996, després del desmembrament de l’arsenal nuclear ucraïnès, Rússia va firmar solemnement el tractat de Budapest per al qual es comprometia a defensar la integritat i la sobirania d’Ucraïna. Ara, el rebuig de la cançó guanyadora pot ser a causa de la mala consciència per la invasió de Crimea.