Aquests rius que donen vida

Deixar que l’aigua del riu, de la torrentera, fins i tot del rec, se t’emporti la vista mentre la mires, és un dels goigs de la primavera a muntanya. La neu fa miracles i la pluja també. La vida dels rius és la nostra vida, la que ens manté, la que, bellugadissa, flueix i s’assaona amb allò que ens és vital per viure. L’aigua que baixa de la muntanya, riallera i engrescada, es fon en la nostra consciència i mentre la mirem, s’obre dins nostre una portella antiga i humana, per on entren i surten com volen els sentiments, les sensacions que es produeixen en ser davant d’un fet natural que, ara nosaltres, i abans molts altres, l’han viscut i tingut present cada primavera. L’aigua que porten els rius va ser preuada per totes les civilitzacions i si mirem un atles del món sabrem entendre la importància de l’aigua en la història de la humanitat.

El Pirineu, Andorra encara més, és ric en aquest patrimoni comú i transparent que de tan vist, a vegades, millor dit, ben sovint, no el considerem prou. Si bé és cert que en les dues dar­reres dècades la depuració de les aigües domèstiques és una pràctica activada a tot el territori andorrà, cosa que no poden dir en extensió altres territoris veïns, encara falta arribar a tornar a veure els rius com a elements sagrats, respectats, venerats. Encotillades i obligades a passar per unes lleres formigonades, quan travessen Escaldes i Andorra la Vella, les aigües del Valira passen avall sense merèixer un “bon dia”, una “bona tarda”, una salutació dita o imaginada, dels riberencs, dels que les veuen passar. Segurament que més d’un sí que té el costum de saludar-les, mirant-se el riu des de la finestra o des del balcó, o fent via cap a la feina o passejant per les seves vores. Salutacions que són com un diàleg fet en la intimitat, dels pocs que ens queden entre la vida urbana i la natura.

Els rius nascuts al Pirineu, que donen vida aquí dalt i quan passen per la plana i fins arribar al mar, van ser claus en el desenvolupament de les estructures administratives, quan es començava a bastir la mil·lenària història dels límits i les organitzacions comunes. A la vora dels rius, just en els punts on marquen la porta d’entrada i de sortida, hi van ser fundats monestirs a tall de fars de cultura humanística, però també, tinguem-ho ben present, de cultura agrícola i ramadera. El monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall, just en el camí d’Andorra, trobà el seu emplaçament vora el Valira, com ho feren altres durant el curs del Segre, de la Seu cap avall: sant Climent de Codinet, que ens fa mirar i remirar quan passem entre el Pla de sant Tirs i la Reula on podia haver estat; sant Andreu de Tresponts, antiga romanalla romana, com els anteriors, que els benedictins fan seva i mantenen allà on l’estret de Tresponts s’eixampla amb el riu de la Vansa, que el monestir honora i escolta. I ja passada, els escanyaments, les garantes entre Organyà i Oliana, quan el Segre s’aquieta i abans de trobar altre cop estrets i cingles a banda i banda, el monestir de Santa Maria de Gualter. Ens ressonen avui, aquest indrets, com vells farells, ja ho hem dit, de la cultura secular que Andorra i Urgell, amb comtat i bisbat, fa més de mil anys que comparteixen. I avui mateix, el ressò dels seus papers, dels seus cartularis, la història allà escrita i obrada, ens porta a recordar el pare Cebrià Baraut, que tal dia com avui faria 99 anys. És a dir, que d’aquí un any just, el 21 de maig de 2017, celebrarem, conscients de la seva contribució a l’estudi i la comprensió del nostre passat, el centenari del seu naixement. I ho farem, juntament amb altres actes, fent visita, anant a veure i a escoltar el batec de tanta història en aquests monestirs que, nodrits i vivificats per les aigües andorranes del Valira, ajuntades amb les del Segre baixat de Cerdanya, van ser motiu d’estudi i d’estima, tan encertadament projectada, pel recordat pare benet de Montserrat, Cebrià Baraut i Obiols.