Societat 'normal'

En tot cas, els canvis respecte del que van conèixer les generacions anteriors són més que notables i, també, deixen com a resultat una situació normal, entesa com a generalitzada, també si es compara al que succeeix en l’entorn geopolític.

Pel que fa a l’evolució biològica de la població, els naixements (602) van ser l’any passat 16 més que l’anterior (per sobre dels tres punts percentuals) i les morts no tant (dècimes per sobre del 2%, tot i que aquesta diferència seria menor en la realitat, perquè molts dels residents se’n van als llocs d’origen quan veuen a prop la fi de la vida.

En realitat, l’índex de natalitat continua entre els més baixos del continent, que és com dir gairebé del món, i les dones accedeixen a la maternitat molt més tard que abans; l’edat habitual són els 35 anys. Més distància encara respecte del que es reconeixia tan sols fa una dècades, el 42 per cent de nadons eren fills de parelles no casades i deu de mares solteres.

L’avenç cap al laïcisme real no és menys evident: pel que fa als costums funeraris, la xifra d’incineracions de cadàvers (132), tot i que encara minoritària, ha estat la més gran des que es fan públiques dades del registre. Es fa més evident, però, en les estadístiques sobre matrimonis i constitucions oficials de parelles. Els casaments per l’església (única fórmula reconeguda fins a la promulgació de la Llei del matrimoni civil) a mitjan de la dècada dels noranta, van ser l’any passat 38 (un 13 per cent) en comparació amb els civils (247, un 87%).

Les inscripcions de parelles de fet es van reduir de 66 a 42 i només dues van ser de persones del mateix sexe. En canvi, les unions civils, eufemisme adoptat per evitar la qualificació de matrimoni homosexual van ser tretze, set entre dos homes i sis entre dues dones. El nom donat a aquesta nova figura d’unitat familiar ha estat potser una de les darreres concessions al pes que l’Església encara conserva entre nosaltres i, més en concret, amb el manteniment de la figura del Copríncep episcopal i les limitacions que encara comporta.

I tanmateix, aquest recurs a la falsificació de llenguatge no és exclusiva de les nostres valls. Fa pocs dies que Itàlia ha establert una fórmula gairebé calcada, i que també existeix en altres indrets de fortes arrels catòliques. Més enllà del que sembla una mostra d’hipocresia, en ambdós casos els membres d’una unió de fet estan totalment equiparats en drets i deures als matrimonis reconeguts com a tals. I aquí, fins al punt evitat en altres estats, d’estendre’ls a l’adopció d’infants. Així, entre les xifres del registre ens apareixen les de quatre parelles entre membres del mateix gènere que han adoptat, o estan culminant els tràmits per adoptar sengles fills o filles.

Aquesta diversitat de figures no ha implicat, si hem de jutjar per l’estadística, inestabilitat notable: les separacions van baixar de 135 a 87, i fins i tot hi va haver dues reconciliacions amb anulació de les sentències corresponents de la Batllia. Això sí, els divorcis van ser 14 més, 87 pels 73 del 2014. Semblaria que les decisions de trencament es prenen amb més fermesa i amb efectes totals, entre un o els dos membres d’una parella, possiblement amb la voluntat de refer la vida al més aviat possible, en solitari, o amb una nova companyia.

El paisatge social que es deriva d’aquest reguitzell de dades, a més de reflectir una revolució accelerada dels costums, que pot deixar perduts, o almenys desconcertats, padrins i padrines. Tan descol·locats com es troben davant la necessitat d’adaptar-se als nous sistemes de comunicació, informàtics, que els afecten en una proporció més generalitzada, i més directament i personal.

La realitat, però, és la que és. Cada vegada més i més generalment es troba normal el que fa quatre dies hauria semblat gairebé insòlit, o motiu de marginació –social, com a mínim–. I és que per normalitat fa dies que s’entén que el que ha esdevingut habitual ha deixat de ser extremadament minoritari. I encara més si mirem com van aquestes coses als Estats veïns i més enllà, en el conjunt del que anomenem occident i, encara més, Europa. Aparentment, és una homologació més amb les lleis i costums dels qui ens envolten, com les del codi penal amb el contraban, la fiscalitat, i tantes d’altres.