La banca davant el repte de la transparència

Un dels errors que de vegades tendim a cometre en el debat sobre la banca global és incloure en el terme paradisos fiscals llocs que no ho són i que tenen un ampli nivell de transparència i col·laboració amb les autoritats fiscals. Aquest és el cas d’Andorra. Des de 2009 no és considerat un paradís fiscal i les notícies recents mostren que el sector bancari, que suposa gairebé el 20% del PIB del Principat, està duent a terme una transformació molt important.

El 10 de març de 2009, el Principat va signar la Declaració de París, adoptant les normes internacionals de l’OCDE en matèria de transparència fiscal. Andorra té avui una legislació i transparència equiparable a la resta de la Unió Europea. No obstant això, és cert que hi va haver una entitat, BPA, que no es va adaptar com altres i, a més d’orientar el seu negoci a un nivell de risc molt superior al que és norma en el sector europeu i global i les recomanacions del Banc Central Europeu i l’Autoritat Bancària Europea (EBA), no va aplicar les exigències normatives implementades des de 2009.

Però BPA no deixa de ser un cas aïllat i una oportunitat per a la resta d’entitats eficients. Igual que els casos de fallida d’algunes caixes públiques espanyoles i la reforma financera van permetre deixar clar quins bancs i caixes mantenien un model sòlid, l’episodi de BPA és també un avís i una oportunitat perquè el sector andorrà s’enforteixi i aprofundeixi en els objectius de transparència i equiparar-se a les millors pràctiques de la banca global. La fallida de BPA ha mostrat que el sector financer ha posat com a objectiu fonamental protegir els dipòsits i enfortir la posició de la resta d’entitats augmentant transparència i des de la coordinació.

Vivim una època en la qual s’ha posat en dubte tot el model bancari després d’una greu crisi i això genera de vegades reaccions per part dels mitjans i els ciutadans que als professionals els poden semblar exagerades. Però s’ha de veure com una oportunitat, com un repte per demostrar, com ho han fet els bancs eficients, que el negoci bancari pot créixer i desenvolupar-se amb una regulació cada vegada més exigent i un entorn global incert, donant garanties als clients i assessorant de manera independent.

La banca andorrana, en aquest entorn, ha demostrat ser capaç de contenir i solucionar un problema d’un cas puntual, greu per descomptat, posant el client com a prioritat absoluta. Missió complerta. El repte ara és avançar més ràpid i amb millors resultats que altres entitats europees.

Un banc no és només un ens financer, és un negoci de persones i que se sustenta en un pilar que s’ha de cuidar i enfortir dia a dia, la confiança. Aquesta confiança es guanya cada dia durant anys i es pot perdre en poques hores. A Espanya hem viscut el perill que el risc de reputació dels que incompleixen aquest pilar s’estengui als que sí que ho fan. És per això que el cas BPA ha de servir perquè el sector financer andorrà continuï millorant en capitalització, en transparència i en un escrupolós seguiment de les normes internacionals. Aquests casos, com va passar a la crisi de les caixes a Espanya, obliguen a fer un esforç molt més gran, però també tenen una recompensa quan, com s’ha demostrat des de 2010, es recupera la confiança. Demostrar que els bons són millors i, a més, millors que els seus comparables globals.

És molt important que la banca andorrana se situï com a líder, ja que ens enfrontem a un entorn de baixos tipus d’interès, baixa inflació i baix creixement amb altíssima volatilitat, que és clarament una combinació complexa per als bancs.

Els bancs andorrans compten amb una situació de capital de màxima qualitat sòlida, gairebé duplicant en molts casos la dels bancs líders en l’àmbit europeu. Aquest punt de partida, una ràtio de capital sòlida i superior a la mitjana, és un bon punt de partida. No només han crescut els dipòsits en un any complicat per a la banca com ha estat el 2015, sinó que la banca andorrana va guanyar 168 milions d’euros el 2015 i en va gestionar 44.982.000, un 2,3% més que el 2014. Amb una rendibilitat (ROE) que supera el 10% i gairebé duplica la mitjana de la banca espanyola, es pot considerar que les ràtios financeres publicades compleixen clarament les exigides per l’Associació Europea Bancària i la regulació comunitària.

Les dades de 2015 són positives, especialment si considerem l’extrema dificultat de l’entorn davant el constant flux de notícies sobre la intervenció de BPA. Els dipòsits van pujar fins a 11.178.000 euros, amb un augment del 3,5% respecte al 2014, la inversió creditícia va créixer fins als 6.408.000 euros i el marge ordinari dels quatre bancs es va incrementar un 5,7%.

Però es necessita molt més

Totes aquestes dades mostren solidesa i creixement en un any especialment difícil, però tots sabem, com ha passat amb la banca italiana o portuguesa, fins i tot amb l’exemple de les caixes públiques espanyoles, que l’impacte del risc d’imatge pot ser molt rellevant. Unes xifres de capital, balanç, rendibilitat i dipòsits positives ajuden a mitigar-lo, i diferencien clarament entitats ben posicionades d’aquelles que, a més, tenen fonaments pobres. Però no l’eliminen.

Deia un bon amic, gestor a Chicago, que el valor d’un banc és aquest intangible que és la confiança que els seus clients tenen, sabent que els seus estalvis, el seu esforç i el seu patrimoni estan en bones mans. L’activitat de tenir cura d’aquests diners i fer-los créixer és una de les més importants en l’economia global i, a més d’un honor per als que la duen a terme, una responsabilitat que només pot augmentar a mesura que l’economia global es fa més complexa i interconnectada. No només cal complir, sinó fer un pas més i ser models en excel·lència, servei i govern corporatiu.