Deixa la teva empremta

Diumenge vinent, l’Església celebra la festa del Cos i de la Sang de Crist, la popularment coneguda com a festa de Corpus. Hi recordem el gest de Jesús de donar-nos el seu cos en el Pa de l’Eucaristia. I fem homenatge al Santíssim Sagrament.

Per donar no fa falta fer soroll. N’hi ha prou d’allargar la mà. I per donar-se un mateix, encara costa menys. La millor manera de donar als altres és fer-ho en silenci, sense que gairebé ningú se n’assabenti. És l’actitud i la manera de fer de Déu. Ens dóna el seu Fill Jesús en el silenci del ventre virginal d’una dona. Neix en el silenci d’una nit als afores del poble. I ara, la nit de Dijous Sant, el seu Fill se’ns dóna en el silenci d’un tros de pa i d’una copa de vi.

Per això, el Cos i la Sang de Jesús són el perenne donar-se de Déu. Són la perenne entrega de Déu als homes, en silenci, sense fer soroll. Participar d’aquest Cos i d’aquesta Sang és convertir-nos també nosaltres en eucaristia. Combregar hauria de comportar el coratge diví de viure cada dia pels altres. Mai serem interiorment més grans com quan deixem de pensar en nosaltres mateixos i ens fem do, eucaristia, per als altres. Perquè només així viurem en i des de l’amor.

Enguany estem celebrant l’Any Sant Jubilar de la Misericòrdia.

La paraula misericòrdia no té bona fama. En la comprensió popular és pròpia de persones febles. Hauríem de rentar-li el nom per donar-li la seva veritable dimensió. El Papa en parla com a paraula clau. La té en el seu escut: Miserando et intelligendo.

Per recuperar-la, cal tornar a les fonts. No és una paraula més sinó l’adjectiu més propi de l’amor, segons l’evangeli. Per un general, de l’amor en parla tothom, encara que amb sentits diversos. Els cristians parlem de misericòrdia, que concreta molt més el terme amor.

Etimològicament, misericòrdia és una paraula llatina que ve de misèria i cor. Tenir un cor, uns sentiments, que miren a qui viu en la misèria, en el menyspreu, el pecat, la pobresa o la dificultat.

La butlla pontifícia Misericordiae Vultus –el Rostre de la Misericòrdia– amb la qual el Papa convocà aquest Any Sant, remarca les obres de misericòrdia corporals i espirituals.

El text bíblic de referència és la paràbola sobre el judici final del capítol 25 de l’evangeli de Sant Mateu.

És un text que identifica Jesús amb els petits. No els petits en edat o estatura sinó els que són socialment petits, insignificants, que no compten. I el judici, en la paràbola evangèlica, es fa no sobre la intenció sinó sobre el fet. Els que han fet o els que han deixat de fer el bé als altres. Aquestes obres de misericòrdia són un plus, un pas més, sobre els 10 manaments.

Comentant aquest passatge, el Papa Benet XVI escriu en l’encíclica Deus càritas es: “Segons el model exposat en la paràbola, la caritat cristiana és abans que tot i simplement, la resposta a una necessitat immediata en una determinada situació: els famolencs han de ser saciats; els despullats, vestits; els malalts, atesos perquè pugin recuperar-se; els presos visitats...

Les organitzacions caritatives de l’Església, començant per Càritas, han de fer el possible per posar a disposició els mitjans i les persones necessàries... Un primer requisit fonamental és la competència professional, però no n’hi ha prou. Es tracta de persones humanes que necessiten quelcom més que una atenció tècnicament correcta. Necessiten humanitat. Necessiten atenció cordial. Per això, els que treballen en institucions caritatives de l’Església s’han de distingir per no limitar-se a fer la seva feina amb habilitat en cada moment, sinó per la seva dedicació als altres amb una atenció que surt del cor”. Fins aquí el text del papa Benet.

Les obres de misericòrdia ens fan adonar de la pobresa en què viu la gent. Distingim quatre dimensions de la pobresa:

–Física: les necessitats elementals del cos humà. Hi respon les obres de misericòrdia de donar menjar, donar beure, vestir i acollir.

–Cultural: qui no té cultura o no té inquietud o interès per la cultura. Hi respon: ensenyar el qui no sap, corregir el qui va errat, donar un bon consell a qui el necessita.

–Social: la dimensió social de la persona humana. Ajudem a vèncer aquesta pobresa quan visitem malalts i presos, consolem qui està trist, suportem els defectes dels altres, enterrem els morts.

–Espiritual: persones perdudes o que no tenen sentit de la vida. Esperen de nosaltres, a més de totes les anteriors, que perdonem i preguem per ells.

La campanya de Càritas, enguany, porta per lema: Practica la justícia. Deixa la teva empremta. Ens convida a sortir a trobar els altres, a donar gratuïtament la nostra vida, a deixar-nos tocar i desgastar. Estem cridats a deixar empremtes de justícia i fraternitat, d’amor que es commou davant el dolor i el patiment humans.

Amb aquesta campanya Càritas vol oferir un estil de vida que ens meni a ser agents de transformació de la nostra societat, en tots els àmbits –personal, familiar, laboral...– i en tots els espais on convivim amb altres persones i també a tenir cura del nostre planeta, la nostra casa comuna.

Si som capaços d’aconseguir un equilibri entre la nostra forma de viure, de pensar i d’actuar, podrem millorar el nostre entorn fent possible que la nostra empremta sigui sostenible i solidària, capaç de transformar la rea­litat.

El Dia de Càritas, en aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, obrim el nostre cor a les necessitats dels altres i donem suport a Càritas perquè pugui fer realitat el seu lema: Ajuda’ns a ajudar. Moltes gràcies a tots.