Aquest Diari que es fa estimar

Hi havia molta gent i bon ambient dijous al vespre a l’acte de celebració dels 25 anys d’aquest Diari d’Andorra nascut el 19 de maig de 1991. Un quart de segle, vint-i-cinc anys enfilats un dar­rere l’altre, traçant una línia, fent camí, mereixen ser tinguts en compte, fer-ne motiu per seguir pas a pas amb l’enfilall. Amb el d’avui dissabte, seran 8.764 números publicats, com podeu llegir a la portada de l’edició en paper, en la capçalera on queden escrits per a la posteritat, per quan ja no hi siguem cap de tots nosaltres, la data i el número cor­responent. Les hemeroteques conserven el dia a dia dels indrets, dels àmbits que cobreixen els diaris i en el cas del Diari d’Andorra, és la vida andorrana dels darrers vint-i-cinc anys la que ha quedat escrita i fotografiada. Això per si sol, és ja un valor per a tot un territori i, tractant-se del Principat d’Andorra, abastat geogràficament amb quatre gambades, la dimensió del Diari d’Andorra té el significat de complet, de nacional.

La mida del país, la seva superfície, els 468 quilòmetres quadrats, que són al costat dels països veïns i de la majoria dels altres estats, un gairebé insignificant punt a l’atles del món, va ser un dels factors que, en néixer el Diari d’Andorra, van servir per augurar-li una vida curta, una volada de gallina, una flamarada i prou. “Som massa petits, el país no dóna per a tant per omplir un diari cada dia”, era la frase que se sentia al carrer; aquell run-run, aquell gratuït xiuxiueig comú davant les novetats d’envergadura que apareixen, molt de tant en tant, en les societats. Però ves per on, el nounat mitjà de comunicació diari, va superar les puerils prevencions de l’imaginari col·lectiu, va agafar cos, ha crescut i el vol maldestre ha resultat un vol d’àliga allà a la ratlla dels cims més alts. I aquell foc d’encenalls que periria aviat, és una brasa i un caliu d’una agradable escalfor, despresa per aquest Diari d’Andorra que es fa estimar.

En l’aventura inicial –que ben bé ho era–, en aquella Andorra en procés constituent, hi van posar la banya, millor dit, s’hi van entestar, sabedors que li calia al país un mitjà de comunicació que acompanyés el dia a dia de la nova Andorra, tres persones de les quals en l’acte de dijous en va parlar el president de Premsa Andorrana, SA, editora del Diari d’Andorra, Marc Vila Amigó. El pensament, la idea inicial –ens explicà– va ser una enraonada i serena conjunció del Copríncep episcopal Joan Martí Alanis, del notari Marc Vila Riba, pare del Marc, i d’Òscar Ribas Reig, aleshores cap de Govern i encara lúcid pensador i home d’Estat, units els tres en el propòsit de fonamentar, de fer una base sòlida, per tal que l’obra que s’endevinava indefugible, de la nova Andorra constitucional, es pogués bastir amb els paràmetres d’una societat oberta de mires, posicionada jurídicament de forma segura en el concert de les nacions del món i per tant, culta, assenyada i pròspera de portes enfora però majorment també de portes endins. El Copríncep Martí i el notari Vila se sentirien contents en veure el camí fet per Andorra, en la maduració i en la consolidació, en aquests vint-i-cinc anys; camí en el qual el Diari d’Andor­ra hi ha contribuït com allò que el defineix: mitjà de comunicació, amb l’escomesa d’informar, d’obrir horitzons i també, com molt pedagògicament diu Òscar Ribas en el suplement especial dels 25 anys del Diari, amb la funció de formar, de conformar valors humans, de relació social.

Per molts anys doncs al Diari d’Andorra!, als que passen al davant, a la guerrida, simpàtica i professional plantilla de periodistes i fotoperiodistes, de treballadors que el fan possible. I per molts anys als qui el llegeixen i se’l fan seu, els veritables protagonistes. Com a col·laborador, és un goig haver pogut disposar en tots aquests anys d’un espai on escriure, setmana a setmana, per tal d’expressar-me a cor què vols, amb sentiment i respecte volgut envers l’amable lector. Permeteu-me una referència especial d’agraïment a l’editor Marc Vila, que honora la memòria del seu pare; a la gerent, Pilar Torres, al peu del canó des del primer dia; al director general de Premsa Andorrana, amic dilecte i bregat periodista Ignasi de Planell; al despert director del Diari, Ricard Poy; a les benvolents redactores en cap, Pietat Martin Vivas i Dolors Moreno; als soferts cor­rector Josep Maria Montraveta i correctores Mercè Aznar i Anna Salomó, i molt especialment, a les veus telefòniques que són clarí amable per aquest tocatardà a qui reclamen l’article, el reben i el processen: la bellugadissa bar­retina Vanessa Ferrer, també de les pioneres, i la Mònica Jarauta, veu i ulls, a qui algun divendres –només algun, eh!– faig anar a dinar una mica tard.