'Canòlich', amb 'h'

La ministra de Cultura, Olga Gelabert, i el director de Política Lingüística, Joan Sans, anunciaven aquesta setmana que el nou nomenclàtor oficial acollirà la grafia tradicional demandada pels lauredians de Canòlich, amb h final, i també Juberri i Auvinyà. La tradició s’imxposa per una vegada a la norma actualitzada.

Aquesta lluita i la inevitable polèmica no és exclusiva d’aquestes valls. Deien els historiadors del periodisme que al Times de Londres dos lectors van mantenir durant vint anys una agra discussió sobre expressions en anglès, i al País Basc, la unificació de l’èuscar va rebre el rebuig durant anys, sobretot a Biscaia, dels usuaris de les formes ancestrals de la seva llengua.

A qui fa mal el manteniment d’aquests tres antics topònims lauredians? És la normativa de Pompeu, i les successives actualitzacions de l’Institut d’Estudis Catalans, una mena de dogma de fe, sense excepcions locals? Si escoltem la radiotelevisió pública catalana ens trobarem accents i modismes valencians o de ses Illes perfectament barrejats, admesos i, fins i tot, cobejats.

La lògica, legítima i imprescindible defensa de la identitat andorrana –que no sempre hauria de consistir a accentuar les diferència de caire polític amb el veïnatge– no s’ha mantingut al llarg dels anys en l’aspecte lingüístic. Aquesta faceta bàsica de la personalitat no s’ha conservat. Fins i tot podem donar-la per perduda definitivament.

Per a alguns, potser molt minoritaris, és un goig escoltar els supervivents d’anteriors generacions –gràcies, Simon–, les formes verbals que encara mantenen o paraules autòctones com ara pitavola o serenalla, aquestes sí incorporades al diccionari normatiu i general del català.

La sensible –per a un sector petit de la ciutadania– aniquilació del que ningú gosaria anomenar l’andorrà, emprant el que fan els retrògrads anticatalanistes valencians a casa seva, sembla, a més d’evident, irrecuperable.

Amb prou feines costa mantenir l’ús social predominant de l’idioma oficial –deien Gelabert i Sansa que ja ho torna a ser, i ens hem de felicitar– per entrar a certs matisos. Però sobretot hi ha raons sociològiques que han fet inevitable aquest oblit. Als sistemes educatius, també a l’andor­rà, es fa servir el català normalitzat, oriental, sense incloure, ni tan sols en els nivells superiors, el coneixement –encara menys l’ús– de les formes habituals fins fa quatre dies en termes històrics.

I aquest fet deriva d’un altre: els mestres i professors han estat formats Runer enllà, en l’aplicació i transmissió de la llengua cor­recta en termes acadèmics, com no podia ser d’una altra manera. També han rebut el mateix impacte lingüístic els professionals de la comunicació, igualment formats –els que ho han estat– a universitats catalanes, i vinguts de fora a exercir l’ofici davant la falta relativa de periodistes –per emprar el genèric– no només nacionals, sinó formats aquí, on no hi ha una facultat específica, ni tan sols un postgrau on puguin recollir les peculiaritats bàsiques del país –geografia, història, dret, institucions... i també llengua.

Es pot dir, amb raó, que a la nostra universitat ja s’imparteixen postgraus en algunes d’aquestes matèries. Cadascuna separadament, i en profunditat. Però cal preguntar-se si no seria bo oferir-ne un de conjunt, que deixés una pàtina, un bany com el dels metalls, més superficial, però no menys útil. Al cap i a la fi diuen que els comunicadors, a la fi de la carrera universitària, arriben a uns coneixements tan estesos com un oceà, però amb quatre dits –amb sort– de fondària.

No es tracta aquí d’una defensa des del conservadorisme. Fins i tot és molt probable que, sense la normalització, i més en temps de globalització, encara seria més difícil aconseguir el predomini social de la “nostra maltractada llengua” (Raimon dixit). Possiblement seria més difícil fer efectiu aquell lema de no fa tant: en català ens entendrem, si ens referim als catalanoparlants d’altres contrades. Es tracta, al cap i a la fi, tot just de constatar un fet.

I sobretot de continuar conseqüents amb la conscienciació personal per la defensa individual de la llengua. Fer-la servir, d’entrada, sempre. De tant en tants escoltem a Barcelona i rodalies testimonis d’immigrants lamentant-se que, pel seu aspecte, tothom s’hi dirigeix en espa­nyol, amb un paternalisme estèril. Un gest, aquest d’emprar el nostre idioma d’entrada, cada vegada i amb tothom, que és perfectament compatible a continuar la conversa després en qualsevol altre, propi del visitant o del nouvingut, sigui francès, anglès, portuguès, alemany i, dar­rerament, qui pugui, rus. O qualsevol altre. Per mantenir, i ampliar cada vegada més, el predomini de l’ús social d’aquest tret identitari bàsic, més que sigui amb les formes acadèmiques actualitzades des de fora.