L'anomalia 'Canòlich'

La decisió del Govern –amb l’aquiescència, si us plau per força, del seu servei de Política Lingüística– d’introduir en la nova edició del nomenclàtor toponímic l’anomalia ortogràfica que representa la grafia de Canòlich amb hac final ens ha vingut a recordar la força que poden tenir les pressions polítiques d’un poder fàctic, com és en aquest cas el comú de Sant Julià, per sobre de la ciència i de la raó. És des d’aquest prisma que caldria considerar el cas, ja que la bondat ortogràfica de Canòlic sense hac –si s’accepten, com es fa en la resta del nomenclàtor, les normes ortogràfiques del català modern– està fora de tot dubte i no hi ha arguments per a discutir-la.

Una cosa ben diferent són els altres dos topònims que també han estat objecte de mercadeig polític, Juberri i Auvinyà, en què s’inverteix respectivament la ve baixa i la be alta, ja que en aquests casos no es contradiu una norma ortogràfica explícita, sinó que s’opta per una grafia tradicionalment emprada diferent de la recomanada al seu moment per la comissió científica que va estudiar la toponímia andorrana, la qual, això sí, amb la decisió governamental queda clamorosament desqualificada.

La grafia tradicional no es pot invocar, però, pel que fa a Canòlich. Les normes ortogràfiques del català van ser fixades per l’Institut d’Estudis Catalans el 1913 amb l’aquiescència de la majoria dels sectors que durant els trenta anys anteriors s’havien enfrontat per qüestions, entre d’altres, de manteniment o no d’arcaismes com el que ens ocupa. Les normes van acabar amb el desori imperant i van polir l’escriptura del català equiparant-lo literàriament a les altres llengües de cultura europees, i van ser la base de la gramàtica de Pompeu Fabra (1913) i del seu diccionari (1931), ambdues obres considerades normatives.

Entre aquestes normes, la de representar amb ce sense hac (en lloc del dígraf ch) el so oclusiu velar sord a final de mot va acabar amb grafies com blanch, antich o amich, o en noms propis com Francesch o Enrich o en topònims com Vich i Montjuich. L’única excepció, tolerada per la impossibilitat que comportava un canvi en els registres oficials, va ser la de cognoms com Benlloch o Domènech, els quals avui tanmateix, a Catalunya, es poden regularitzar si l’interessat així ho vol.

Aquesta és, doncs, la realitat normativa i l’únic punt de referència per discutir el tema que ens ocupa. El cas de Canòlich no té res a veure amb la conservació de les peculiaritats del parlar andorrà –allò que en podríem dir l’ecosistema lingüístic–, format per paraules i expressions o formes verbals transmeses de generació en generació i que l’escola fa bé de fixar com a llegat propi de la nostra comunitat, al costat de l’ensenyament d’un estàndard culte. Barrejar les dues qüestions, com feia Robert Pastor en un article diumenge passat, és embolicar la troca, buscar enemics externs allà on no hi són i justificar un bunyol la imposició del qual per part del Govern bé es podria qualificar de prevaricació, donant a aquest terme un sentit lax, però ente­nedor.

Tampoc no escau al cas la comprensió bonista que aquests dies també s’ha manifestat en lletra impresa, en el sentit que és bo acceptar allò que el poble demana. En primer lloc, perquè qui ho ha demanat, per sota de les bambolines, és una corporació comunal, a la qual cap llei no autoritza a intervenir en normativa lingüística. I també, perquè allò que vol el poble només es pot saber mitjançant una consulta, i seria impensable i ridícul posar a referèndum la qüestió de la famosa hac, com no s’hi posaria mai la veritat aritmètica que dos i dos fan quatre.

En definitiva, el nyap de recuperar la grafia Canòlich amb hac és un cas ben clar d’integrisme lingüístic, de confondre la gimnàstica amb la magnèsia i d’un Govern feble que es guanyarà per a la història la riota universal dels catalanoparlants amb un mínim de formació escolar.