La cultura dels fallaires

La imatge, certament nostàlgica, de l’Andreu Cardona i Altimir fent rodar falles la nit de sant Joan davant els clients del càmping Valira, ens va arribar des de la quietud del passat, des d’aquell indret on reposen, sense fer soroll, les vivències i les gestes, –humils la majoria de les vegades–, marcadores de cultura. Això va ser dimecres de la setmana passada, durant l’acte, emmarcat en el Dia de la Cultura, de lliurament dels Premis Àgora Cultural 2016. Aquest any l’han merescut el citat Andreu Cardona, per mantenir la tradició de les falles allà al seu càmping Valira; el Casimir Arajol, per bregar sempre, d’obra i de pensament, des de petit i encara ara de forma ben viva, per preservar i alhora mostrar la cultura andorrana més genuïna; els salesians del Col·legi Sant Ermengol, amb cinquanta anys de presència a Andorra, també van merèixer el reconeixement a la seva tasca educadora i de civilitat; finalment, i com a sorpresa, aquest any els premis Àgora han sumat dos premiats més: l’Àngels Mach i l’Antoni Pol, ensacadors i traginers de ciència i cultura a Andorra i de portes enfora, de manera incansable i exemplar des de fa molts anys. A tots ells, la felicitació més cordial.

Un altre escenari ens va parlar, la setmana passada, de les falles i dels fallaires d’Andorra. Va ser a Vic, en el I Simposi Internacional de Focs a la Mediter­rània i en el Congrés Internacional dels Focs de Sant Joan-Flama del Canigó. Allà hi era aquest home discret, però de mirada directa –mirada d’astoret–, fet de seny i de teia, abanderat dels fallaires andorrans i pirinencs, el Joan Reguant. Que les falles, els haros i els brandons del Pirineu, agermanats en bon caliu, siguin patrimoni de la Humanitat declarat per la Unesco, és en bona part a causa de la feina per ell feta, de lligar i de mirar endavant, de creure en el patrimoni i dignificar-lo per evitar-ne torts i escapçades. Clarament ens ho digué a Vic, fent-nos apamar la serralada pels careners i amb la vista a banda i banda. Juntament amb el Joan Reguant, van fer acte de presència l’Albert Samarrà i el Joan Gar­reta, més el Santi Sánchez i el Xavier Burgos, fallaries que la roden amb ganes i convicció. Allà a Vic s’hi va notar la força de la cultura dels fallaires, la dels d’Andorra ben cor endins sentida i la d’altres indrets del Pirineu que per Sant Joan són capaços de fer sorgir com per art d’encanteri la llum nítida i fondre-la amb l’aire i amb la nit. Dignament hi vau ser els fallaires d’Andorra a Vic! Com rodaven, en el nostre pensament, les falles andorranes! I com rodava, també, de la mà del Pere Cantur­ri, fet present en el record.

Ben sovint sentim a dir que Andorra necessita tenir uns segells per estampar de portes enfora els seus signes identificatius. Ben sovint, també, veiem com es mareja la perdiu amb idees i imaginaris que volen ser enlluernadores i punteres, amb propostes de propaganda volàtil i sense suc. I, tanmateix, no cal tan sarramball. Manifestacions com les falles, que són tradició i fan poble, representen els trets essencials, el bategar viu d’una cultura de muntanya, on la força de la natura, dreçada i oferta de forma monumental, enforteix i arrela la consciència dels homes, empetitits per les alçades allà al fons de la vall.