La llibertat d'expressió, una nova fal·làcia?

És clar que el periodisme ha de fonamentar-se en dos valors inqüestionables: la veritat i la llibertat. I cal no oblidar que cal posseir l’esma suficient per enfrontar-se als poders establerts. I que arreu del món existeixen intimidacions serioses a disposar d’una informació independent, plural i transparent. En els estats totalitaris (amb els que, per cert, els països teòricament democràtics utilitzen la filosofia del fi justifica els mitjans...) on la democràcia no existeix en absolut, un dels seus principals enemics és la premsa compromesa amb la defensa dels drets fonamentals. I és la premsa lliure (i els seus periodistes) el punt de mira, sigui a l’Amèrica del Sud, sigui dels jihadistes... És a dir, la premsa lliure és la pedra angular de la democràcia. Però existeix realment la llibertat d’expressió en els països on teòricament es defensa i estan constitucionalitzats els drets fonamentals? On està el límit entre llibertat i seguretat en el que es refereix a les lleis antiterroristes? En aquests casos, la democràcia està en crisi? Realment ens emplenem la boca amb els drets humans, per part de tots i de tothom, entre els que hi ha la tan repetida llibertat d’expressió, i sovint aquesta es converteix en pura xarlotada.

Com sempre, existeixen l’ètica i l’estètica i sovint es ratllen línies vermelles com poden ser l’honor, la intimitat o la inalienable dignitat de la persona humana. Però, atenció, què hauria succeït si en lloc de dos candidats a la presidència del govern d’Espanya, quan es titllen mútuament de “persona indecent” i de “persona roí i miserable”, davant de milions i milions d’espectadors, aquests adjectius els hauria pronunciat un periodista o un articulista? O que jo mateix els digués a un col·lega advocat, o a un escriptor, o a un altre ciutadà, què hauria succeït, pregunto? No estaria sota les potes dels cavalls que et dirigeixen als tribunals?

Hi han recers diferents? Hi han permissibilitats diverses per expressar el que realment es precisa sobre una persona privada o pública? Malgrat això, penso que a una certa edat provecta hom pot dir el que pensa, això sí, amb ètica i estètica, no com aquells maleducats i impresentables del “roí i indecent”...

Per una banda, hi ha una certa autocensura per part dels periodistes o dels qui escriuen als diaris del que és políticament correcte avui, oblidant que sempre són els mateixos els qui determinen el que és políticament cor­recte, el que demà serà incorrecte, o a l’inrevés.

Per altra banda, no cal oblidar els grups de pressió, els lobbys de tot tipus, que tant en els mitjans públics com privats determinen no el que el públic vol, sinó els que fan que el públic vulgui una cosa a una altra, i això succeeix en tots els camps de la informació, sigui estrictament política, cultural, social, o esportiva.

És, tot plegat, símptoma que la llibertat d’expressió és una fal·làcia? D’ací a un cinisme total, o a un absentisme, o a un nihilisme per saber si el que m’expliquen és veritat o és mentida, si em volen informar o em volen menar com si fos un ase qualsevol? En aquest cas només cal escoltar aquesta mena de peste actual anomenada tertulians on, gairebé sempre, barregen informació amb opinió. Una altra lacra! Per tant, què cal fer? No ho sé gaire, però en tot cal ser molt lúcid, dubtar molt, però ensems lluitar molt per defensar el més important de l’ésser humà: que no es deixi utilitzar per res ni per ningú. I els periodistes, els primers. I els poders, siguin públics o privats, que no oblidin que sic transit gloria mundi, és a dir, que no són cap altra cosa que éssers efímers. Com tots, certament.

Com deia Robert Pastor en aquest mateix diari “en tota la galàxia que encara anomenem periodística, és en la diversitat on es troba l’equilibri i la més gran aproximació a la veritat més generalment acceptada”.

On és la veritat i la mentida? O, com deia un editorial de La Vanguardia de fa pocs dies: “La fuerza radica precisamente (em refereixo al fotoperiodisme i, per tant, també als mitjans de comunicació) en la capacidad informativa de la realidad misma, sin retoques ni ocultaciones. Faltar a ese principio es faltar a la verdad, que es la peor de las acusaciones que pueden hacerse a un periodista, el cual debe siempre actuar conforme al código ético de no manipular la realidad”.

No és així?